Verdolaga – Portulaca oleracea

Plantes herbàcies

Verdolaga [Català]
Verdolaga [Castellà]
Portulaca oleracea [Científic]

Introducció

La verdolaga és una planta herbàcia suculenta i anual, de la família de les portulacàcies, coneguda per la seva gran resistència i versatilitat. Creix ajaguda arran de terra, amb tiges vermelloses que s’estenen en forma de tapís, i fulles carnoses d’un verd lluent característiques. Malgrat ser considerada sovint una mala herba que apareix entre els conreus i els horts, la verdolaga és en realitat un tresor botànic: destaca pel seu elevat valor nutritiu, pels seus usos medicinals tradicionals i fins i tot per antigues atribucions màgiques. Des de temps remots ha estat apreciada en diferents cultures com a aliment i remei, i la ciència moderna n’ha confirmat moltes propietats. Amb un to fresc i humil, aquesta petita planta ens ofereix equilibri i regeneració, recordant-nos que allò que sovint menyspreem sota els nostres peus pot amagar grans virtuts.

Fulles

Les fulles són simples, de forma espatulada (és a dir, més amples a l’extrem que a la base) i textura carnosa. S’insereixen de manera oposada als nusos inferiors de la tija i en grups més densos cap a l’extrem de les tiges; presenten una petita cua (pecíol curt) i de vegades vores lleugerament enrogides. Aquestes fulles emmagatzemen aigua, fet que li permet sobreviure en condicions seques.

Tija

La Portulaca oleracea presenta un port prostrat: s’arrossega formant estores baixes d’uns 10–40 cm de diàmetre 4 5 . Les seues tiges són llises, suculentes i de to rogenc o porpra, molt ramificades des de la base.

Fruits

Després de la flor, es forma el fruit, una petita capsula ovoide amb una “tapeta” que s’obre quan les llavors estan madures (pixidi). Dins hi conté nombroses llavors minúscules, arrodonides i negres, una sola planta pot produir milers de llavors viables.

Flors

Durant els mesos càlids, la verdolaga produeix flors petites, de color groc viu. Cada flor fa uns 5–8 mm de diàmetre, amb cinc pètals arrodonits i nombrosos estams al centre. Solen obrir-se només unes hores en els matins assolellats d’estiu. La floració s’allarga des de mitjans d”estiu fins ben entrada la tardor.

Arrels

Les arrels de la verdolaga consten d’un axen prim i profund (arrel principal o pivotant) del qual surten moltes arrels secundàries fibroses. Aquest sistema radical li atorga gran capacitat d’extracció d’aigua i nutrients, contribuint a la seva tenacitat.

Habitat

Es tracta d’una planta de distribució subcosmopolita, present arreu de les regions càlides i temperades del món. Probablement originària del sud-est europeu o Àsia sud-occidental, avui dia la trobem als cinc continents, sovint vinculada a la presència humana. En climes mediterranis és on prospera amb més exuberància, però també apareix en zones tropicals i fins i tot es comporta com a invasora en alguns llocs. La verdolaga prefereix sòls remoguts, rics en nutrients i assolellats, fet pel qual prolifera en horts, conreus de regadiu, vores de camins, solars urbans abandonats i altres ambients ruderals. S’adapta tant a substrats argilosos compactats com a terres sorrencs, sempre que tinguin un mínim d’humitat. És característica de l’estiu: germina a la primavera i creix ràpidament amb la calor, aguantant les sequeres estivals gràcies a la seva suculència. De fet, presenta la fascinant capacitat de canviar el seu metabolisme fotosintètic durant períodes d’estrès hídric, obrint els estomes només de nit per reduir la pèrdua d’aigua. Amb aquest enginy fisiològic, pot mantenir la turgència fins i tot sota un sol inclement, sobrevivint allà on altres plantes es pansirien.

A casa nostra, la verdolaga es fa notar especialment als horts ecològics i marges de séquies a l’estiu, cobrint el sòl despullat entre els cavallons. També pot créixer en escletxes de voreres i altres racons urbans si hi troba una mica de terra. La trobem des del nivell de la mar fins a uns 1.300 m d’altitud. En definitiva, li agraden els ambients calorosos i alterats per l’home, on actua gairebé com una “catifa protectora” de la terra, evitant l’erosió i conservant la humitat del sòl amb la seva cobertura estesa.

Etimologia

El nom Portulaca oleracea prové directament del llatí. Portulaca deriva de pórtula, que significa “petita porta” o “porteta”, en al·lusió a la peculiar tapeta que cobreix la càpsula del fruit i que s’obre quan les llavors són madures. L’epítet oleracea ve del llatí olus (“verdura, hortalissa”) i indica l’ús comestible d’aquesta planta, igual com s’empra en altres espècies (per exemple, Brassica oleracea designa la col), denotant que és una herba utilitzada com a verdura.
Popularment, se la coneix com a verdolaga tant en català com en castellà. Aquest nom sembla tenir origen en el mossàrab andalusí berdiláqaš, el qual al seu torn deriva del llatí portulaca, però va ser influït per l’associació amb verd- (de “verd”, pel color de la planta). Així, verdolaga vindria a significar aproximadament “la verda portulaca”. En català també és coneguda en algunes contrades com enciam de patena, possiblement per la forma arrodonida de les fulles que recorden una patena (el plat litúrgic).

Història de la verdolaga

Història de la verdolaga

Antiguitat
La verdolaga era àmpliament utilitzada a l’antiga Mediterrània tant en alimentació com en medicina. Ja apareix en fonts gregues clàssiques: Teofrast (segle IV aC) l’esmenta amb el nom d’andrákhne com una de les herbes d’estiu que es sembra a l’abril. S’han trobat llavors de Portulaca en jaciments arqueobotànics de l’edat del bronze i del ferro al Mediterrani, indicant que es recol·lectava o conreava des de molt antic. El metge grec Dioscòrides (segle I dC) la descriu en la seva Materia Medica i la recomana per tractar cefalees, inflamacions, cremors d’estómac, úlceres i fins i tot per expulsar cucs intestinals. Destacava també la seva virtut anafrodisíaca, afirmant que “extingeix el desig sexual ardent” dissolent el foc intern de la luxúria. Els romans la coneixien igualment: Plini el Vell la recull a la seva Història Natural i, confiant plenament en les seves propietats curatives, aconsella portar-ne sempre una planta penjada al coll a tall d’amulet per protegir la salut. Aquesta pràctica indica la fe que es tenia en la planta com a panacea. Plini relata el cas d’un hispà que es va guarir dels mals de gola portant una arrel de verdolaga lligada al coll.

Edat Mitjana
A l’edat mitjana, la verdolaga continuà formant part dels remeis populars i de la dieta camperola. Els metges àrabs medievals l’apreciaven: Avicenna (Ibn Sina, c. s. X) l’inclou al seu Cànon de Medicina i en destaca les propietats refrescants, tot advertint (seguint la línia d’Hipòcrates) que un ús excessiu podia danyar la vista diürna. En l’Europa cristiana, la famosa abadessa Hildegarda de Bingen (s. XII) menciona la verdolaga però amb recel, dient que és una herba massa freda i mucosa i “no profitosa de menjar” per a l’home, probablement desaconsellant-ne el consum pels seus efectes refredants excessius sobre el cos. Malgrat aquesta opinió, la verdolaga es feia servir: apareix en receptaris monacals com a verdura de quaresma i per calmar febres. També es consumia en amanides al sud d’Europa; de fet, un autor milanès del segle XIII, Bonvesin de la Riva, la inclou en la llista de menges vegetals habituals a la ciutat de Milà el 1288, prova que no havia caigut en l’oblit. En la tradició jueva medieval, la verdolaga és esmentada en textos rabínics amb diversos noms, i es deia d’ella que era la “verdura ràpida” pel seu ràpid creixement i expansió. Sens dubte, pagesos i hortolans de l’edat mitjana la coneixien bé: era una herba col·lateral dels conreus, aprofitada com a verdura estival en època de vaques magres i com a planta medicinal refrescant.

Cal afegir que la verdolaga també figurava en la tradició oriental: es creu que podria aparèixer en tractats mèdics xinesos antics, i en la medicina ayurvèdica de l’Índia també era coneguda per les seues qualitats refredants. Hi ha evidències que la planta va arribar al continent americà abans de l’arribada dels europeus – per exemple, s’han trobat restes de verdolaga en un jaciment del Canadà datades al segle XV. Sigui per migració natural o per introducció humana precoç, la “planta que mai no mor” s’havia difós molt abans de l’era moderna.

Renaixement i Il·lustració
Amb el renaixement de l’herboristeria als segles XVI–XVII, la verdolaga torna a aparèixer en els grans herbaris europeus. John Gerard, en el seu Herball (1597), en destaca les propietats antiinflamatòries i calmants. Nicolas Lémery i altres farmacèutics del s. XVII la inclouen en farmacopees per les seues virtuts diürètiques i antiescorbútiques (contra l’escorbut, gràcies a la vitamina C). John Parkinson, botànic de la cort anglesa, en la seva obra Theatrum Botanicum (1640) recull els usos tradicionals i afegeix algunes curiositats: per exemple, recomana el suc de verdolaga barrejat amb oli de roses per guarir cremades causades per llamps o pólvora, i per alleujar el dolor dels “pits adolorits de les dones lactants”. També es remarca el seu ús per baixar la febre i temperar “la calor del fetge”.

En aquest període, la teoria dels humors dominava la medicina europea, i la verdolaga encarnava a la perfecció el perfil d’herba de natura freda i humida, útil per contrarestar excessos de calor corporal.

No és estrany que Nicholas Culpeper (astrolog i herbolari anglès, s. XVII) la classifiqués sota la influència de la Lluna en signe de Càncer, atribuint-li propietats de refredar els humors i calmar la sang i l’estómac. Culpeper recomanava prendre-la en amanida o en suc contra la gota i les inflamacions internes, alineant-se amb la saviesa popular de l’època. En l’obra Flora de Catalunya (1796), els botànics Palau i Verge ja recullen el nom “verdolaga” i destaquen que es menja en amanida i es fa servir per “aprimar la sang”. A les acaballes del segle de les llums, la verdolaga era ben coneguda tant en la botànica científica (Carl Linné li havia donat ja el nom llatí oficial el 1753) com en la medicina popular arreu d’Europa.

Segles XIX–XX
Durant els segles XIX i XX, la verdolaga va experimentar altes i baixes en la seva popularitat. En la primera meitat del segle XIX, la medicina formal la va incorporar tímidament: apareix en alguns dispensaris i tractats de matèria mèdica com a herba refrescant i diürètica, però va quedar en un segon pla davant de fàrmacs més nous. Tanmateix, en l’àmbit rural se seguia fent servir: per exemple, a les comarques valencianes es bullia per fer cataplasmes contra el mal de queixal, i a les illes Balears se’n feien infusions depuratives. Molts pagesos l’havien vist sempre als seus horts i sabien que era comestible i medicinal, transmetent-ne l’ús de generació en generació (encara que amb el temps fou menyspreada com a “herba borda”).

Pel que fa a l’alimentació, a mitjans del segle XX la verdolaga es va anar oblidant en moltes cuines locals, considerada menjar de subsistència o pinso per a animals. No obstant això, en altres indrets del món es va mantenir: a Mèxic, per exemple, continua sent un ingredient tradicional i al Pròxim Orient se segueix consumint en amanides i en salaons.

En els anys 1970–80, amb l’interès creixent pels aliments silvestres i la nutrició, la verdolaga fou “redescoberta” pels científics: estudis nord-americans i europeus van revelar que era excepcionalment rica en omega-3, antioxidants i vitamines. Un article de 1986 va proclamar-la “la verdura més rica en vitamina A i E” entre 200 vegetals analitzats, sorprenent la comunitat científica. També es va confirmar que contenia quantitats significatives de melatonina (un compost regulador del son) i per això algunes hipòtesis lligaven aquest fet amb els usos tradicionals per afavorir la son. Cap a finals del segle XX, hortelans pioners van començar a cultivar varietats millorades (com la “verdolaga daurada”) per a la venda en mercats locals, i la bibliografia etnobotànica la va revalorar com una de les anomenades “males herbes útils”.

Actualitat
En l’actualitat, la verdolaga viu un renaixement d’interès en diversos àmbits. Des del punt de vista gastronòmic, xefs de cuina silvestre i dietistes la promouen com un “superaliment” pel seu extraordinari perfil nutricional (rica en minerals, àcids grassos omega-3, vitamines i fibra) que pot contribuir a dietes saludables.

En l’àmbit medicinal i científic, s’estan duent a terme estudis exhaustius sobre les seves propietats. En 2023 s’ha publicat una revisió completa sobre la Portulaca oleracea que confirma els efectes antiinflamatoris, immunomoduladors i antioxidants reportats tradicionalment, i investiga el seu potencial en la reducció del colesterol i la glucèmia. També s’avalua el seu ús en tractaments contra malalties de la pell, trastorns digestius i fins i tot com a complement en dietes per a la diabetis i malalties cardiovasculars, amb resultats preliminars prometedors. D’altra banda, s’emmarca la verdolaga en projectes d’agricultura sostenible: en ser una planta poc exigent i nutritiva, es proposa conrear-la més extensivament per aprofitar-la tant en alimentació humana com per a nodrir el bestiar (tot i que amb moderació, pels seus compostos). Finalment, a nivell etnobotànic s’estan recollint els coneixements populars que en quedaven: avui sabem que la gent gran de moltes comarques encara recorda remeis amb verdolaga i receptes tradicionals, i gràcies a iniciatives com herbolaris comunitaris i grups com Eixarcolant, aquest llegat es documenta i es difon novament.

Usos medicinals de la verdolaga

Usos medicinals de la verdolaga

Des del punt de vista medicinal, la verdolaga és valorada sobretot per les seves propietats refrescants, emol·lients i antiinflamatòries. Tota la planta (especialment les parts aèries fresques) conté abundants mucílags, unes substàncies gelatinoses que exerceixen acció emol·lient, alleugereixen irritacions i inflamacions, i també cert efecte laxant suau. Per aquest motiu, tradicionalment s’ha fet servir la verdolaga per calmar mucoses inflamades al tracte digestiu i urinari: per exemple, en cas de gastritis, colitis o cistitis, prenent-la en preparats que aporten aquesta acció suau i refrescant sobre els teixits interns. També és rica en vitamina C, la qual cosa la feia útil contra l’escorbut i li confereix propietats antioxidants.

Enumerem a continuació alguns dels principals usos medicinals tradicionals de la verdolaga i com preparar els remeis casolans corresponents:

  • Diürètica i depurativa: afavoreix l’eliminació de líquids i toxines, indicada en retenció, gota, reuma i depuració de sang. L’efecte es deu als mucílags i als omega-3 amb acció antiinflamatòria renal.
    Preparació: Infusió o decocció suau amb 15–20 g de fulles fresques en un got d’aigua, al matí en dejú.
  • Emol·lient digestiva i laxant suau: Alleuja irritacions gàstriques i intestinals, regulant el trànsit sense ser un purgant dràstic. També s’ha utilitzat contra colitis, hemorroides i cucs intestinals.
    Preparació: Menjar crua en amanida o decocció de 100 g de planta fresca en 1 L d’aigua (4–5 tasses/dia).
  • Anti-inflamatòria i calmant intern: refreda l’excés de “calor interna” en febres, mals de cap i fogots.
    Preparació: Suc fresc triturant la planta i prenent-ne 2–3 cullerades al dia, sol o amb aigua/vi.
  • Antidiabètica i hipotensora: pot reduir la glucèmia i millorar la sensibilitat a la insulina (diabetis tipus 2). L’efecte diürètic, el potassi i el magnesi contribueixen a un lleuger descens de la pressió arterial.
  • Aplicacions tòpiques: cicratritzant i calmant per a ferides, cremades, èczemes, picades i ulls irritats.
    Preparació: Cataplasma amb planta fresca triturada o compresa amb infusió concentrada.
  • Analgèsica i antiespasmòdica local: calma còlics, dolors menstruals o de queixal.
    Preparació: Fulles bullides amb vinagre aplicades calentes al ventre o mastegar-ne fulles fresques.

Altres usos:

Tradicionalment emprada contra picades verinoses i, a la medicina xinesa, per disenteria i diarrees infeccioses. Estudis recents apunten a propietats antioxidants, neuroprotectores i possibles efectes anticancerígens.

Precaucions:

Malgrat els seus beneficis, la verdolaga conté quantitats altes d’àcid oxàlic, igual que els espinacs o l’ònagra. Aquest compost pot contribuir a la formació de càlculs renals en persones predisposades i interferir en l’absorció de calci i altres minerals. Per això es recomana un consum moderat i, si es pren de forma regular, combinar-la amb aliments rics en calci (per exemple iogurt o formatge) que ajudin a precipitar els oxalats i reduir-ne l’absorció.

Usos comestibles de la verdolaga

Usos comestibles de la verdolaga

La verdolaga és una planta silvestre que es pot menjar i que ha viatjat per taules de tot el món. Té un gust fresc, lleugerament àcid i una mica salat, amb una textura sucosa i especial gràcies als mucílags (semblant a l’okra).

És una bomba de nutrients:

  • Més provitamina A que pastanagues i espinacs.
  • Molta vitamina C i E.
  • Minerals com potassi, magnesi i calci per a músculs, ossos i dents forts.
  • Omega-3 com el dels peixos, ideal per al cor i contra la inflamació.
  • Proteïna vegetal i fibra… i tot això amb menys de 20 kcal per cada 100 g!

Com es menja?

  • Crua en amanides: fresca i cruixent, combina amb enciam, tomàquet o fins i tot síndria 🍉.
  • Cuita: saltejada amb all, en sopes, guisats, truites o farcida en empanades.
  • En vinagre o fermentada: com un “pickle” refrescant.
  • Llavors nutritives: alguns pobles les torraven per fer farina.
  • En batuts o sucs: amb pinya, menta i llimona és súper refrescant!

Trucs i curiositats

  • Collir-la ben de matí li dóna un punt més àcid i aromàtic.
  • Les fulles tendres són ideals crues; les tiges més gruixudes, millor cuites.
  • Per evitar que sigui massa mucilaginosa, cuina-la amb tomàquet o una mica de vinagre.
  • Combina genial amb fruites dolces i formatges salats com feta o mató.

Aquesta “planta dels peixos” és una joia amagada als nostres camps, plena d’energia i sabor. Qui diu que les “males herbes” no poden ser un tresor? 💚

Receptes amb verdolaga

Receptes amb verdolaga

Estofat de cigrons amb verdolaga1

Ingredients:

  • 500 g de cigronet cuit
  • 500 g de fulles i tiges de verdolaga
  • 2 cebes
  • 4 tomàquets
  • 5 alls
  • oli
  • sal

Procediment:

  • Fem un sofregit fosc tot posant la ceba tallada en juliana en una cassola amb oli. Durant uns minuts la deixem fer ben rossa amb el foc ben viu, encara que agafi color molt de pressa.
  • Quan ja és marronosa, abaixem el foc i la cobrim d’aigua. La deixem coure així fins que l’aigua s’ha evaporat i la ceba queda tova i lluent. Tot seguit afegim els alls i quan agafen color també el tomàquet ratllat.
  • Un cop ha reduït afegim la verdolaga tallada a trossets i la cobrim amb l’aigua de bullir els cigrons i ho deixem coure durant 10 minuts. Per acabar, afegim els cigrons i ho coem tot junt durant 5 minuts més.
Estofat de cigrons amb verdolaga.
Font: Eixarcolant

Amanida de nopals amb verdolagues i formatge feta2

Ingredients:

  • 4 a 6 nopals CRUS baby picats en dauets mini
  • 1/2 a 1 manat de verdolagues (les fulletes)
  • 10 a 15 tomàquets cherry partits a quarts
  • Formatge feta al gust, trinxat
  • 2 cullerada de ceba picada molt finita o més al gust
  • 3 cullerada de coriandre picadet (opcional)
  • EXTRES: afegim de vegades cigró cuit o alvocat i queda deliciosa però són coses opcionals
  • PER A LA VINAGRETA
  • 1/4 tassa de suc de llimona
  • 1 a 2 cullerada oli d’oliva extra verge de bona qualitat com el de Taula Sana
  • 1 culleradeta d’orenga
  • Sal i pebre
  • PER A CURAR-LOS
  • 3 a 4 culleradeta de sal gruixuda (varia entre la quantitat de nopals) però NO MÉS PERQUÈ ES SALEN!! Compte!

Procediment:

  • Cura els nopals en sal: barreja’ls amb la sal i mou-los amb les mans o una cullera molt de temps perquè surti la bava (formarà moltíssima escuma, es posaran tendres i de color verd viu, ho notaràs!)
  • Quan els vegis que estan verds color viu i ja suaus, esbandeix-los amb MOLTÍSSIMA aigua perquè surti la bava i no es salin.
  • Cola’ls i esbandeix-los molt molt bé i ja estan preparats per utilitzar-se.
  • Prepara l’amanida barrejant els nopalets, les verdolagues, el tomàquet “cherry”, el feta, la ceba, l’orenga, la llimona, l’oli d’oliva, sal i el pebre. Prova i ajusta saó. Afegeix més llimona o oli d’oliva per balancejar els sabors.
  • Serveix amb pebre i empolvorant més feta si vols.
Amanida de nopals amb verdolagues i formatge feta
Font: Mesa Sana Mèxic

Sopa de verdolaga3

Ingredients:

  • 2 manats de verdolaga
  • 800 g de patates per coure
  • 500 g de tomàquet pera
  • ½ ceba mitjana
  • 2 o 3 dents d’all
  • 2 o 3 xilis chipotle en adob (o una altra varietat de Xile)
  • 2 o 3 cullerades d’oli d’oliva
  • 1 l de brou de pollastre, carn o verdures
  • Sal
  • Pebre negre mòlt

Procediment:

  • Comencem per preparar 2 manats de verdolaga. Ens quedem amb les fulles i les tiges més tendres, descartant la tija central de cada branca ja que són les parts més dures. Un cop acabada, és fonamental rentar bé la verdolaga per eliminar qualsevol resta de terra o impureses.
  • Continuant amb la preparació, prenem 800 g de patates d’una varietat recomanada per coure i les rentem bé i les pelem. Després, les tallem a cubs d’aproximadament 1,5 cm. Reservem per més endavant.
  • Passem a la tècnica del tatemat. Col·loquem 500 g de tomàquets pera, mitja ceba mitjana pelada i 2 o 3 dents d’all (amb la pell) en una planxa calenta, sense cap mena de matèria grassa. Deixem que es vagin cremant lleugerament i els anirem fent la volta, fins aconseguir el color fosc per tots dos costats.
Ingredients per la sopa de verdolaga
Font: Bon Viveur
  • Després que el tatemat estigui llest, retirem tot de la planxa i el col·loquem dins del got de la batedora juntament amb 2 o 3 xilis chipotle en adob, segons el nivell de picant desitjat. Triturem.
  • El següent pas és colar el triturat per eliminar qualsevol tros de pell o llavor que hagi quedat. Volem una salsa tan fina com sigui possible perquè la textura de la sopa sigui perfecta. Ens podem ajudar d´un piló de morter per facilitar la tasca.
  • En un cassó gran escalfem 2 o 3 cullerades d’oli d’oliva. Hi afegim la salsa colada i cuinem a foc mitjà durant uns 10 minuts.
  • Quan la salsa estigui feta, incorporem 1 litre de brou de pollastre (de carn o de verdures) i les patates que havíem reservat. Posem al punt de sal i pebre negre mòlt, i deixem coure a foc mitjà-baix de 15 a 20 minuts.
  • Quan les patates estiguin gairebé cuites, és hora d’afegir la verdolaga que havíem preparat. Incorporem les fulles i tiges tendres al cassó.
  • Finalitzem la cocció deixant que tot es cuini uns 5 minuts més, fins que les patates i la verdolaga estiguin tendres. En aquest moment ja podem servir la sopa.
Sopa de verdolaga
Font: Bon Viveur
Curiositats màgiques de la verdolaga

Curiositats màgiques de la verdolaga

Astrologia

Tradicionalment, s’associa a la Lluna i a l’element aigua. Les herbes lunars solen ser sucoses, refrescants i a vegades salades.

Màgia

En antigues receptes de màgia natural, la verdolaga apareix com a planta protectora del son i escut contra mals esperits. Al Corpus Hermeticum Greco-llatí (Papirs Màgics Grecs) se la menciona sota un nom críptic: “Sang d’Ares”, un pseudònim que servia per ocultar la identitat de certes herbes als no iniciats. Curiosament, Ares (Mart) és l’oposat de la Lluna en caràcter (Ares és foc i guerra); potser la verdolaga rebé aquest nom ocult per la seva sorprenent resiliència fins i tot sota la calor marcial de l’estiu, com si portés la sang del déu de la guerra però alhora fos capaç de calmar-la.

Missatge

“Sóc portadora d’equilibri i frescor interior. Dissolc la calor que crema per dins, calmo la impaciència i reconnecto el teu cos amb la terra humida que et nodreix. Amb mi retrobes el seny i la humilitat, deixant que la vida flueixi al seu ritme natural. T’ajudo a regenerar-te i a fluir amb els cicles de la Natura. No cal forçar res.”.

Enllaços d’interès

Enllaços d’interès

Referències

Referències

  1. Estofat de cigrons amb verdolaga. Eixarcolant. ↩︎
  2. Ensalada de nopales con verdolagas y queso feta. Mesa Sana MX. ↩︎
  3. Sopa de verdolaga. Bon viveur. ↩︎
Bibliografia

Bibliografia

  • Cirujeda Razenberger, Alicia y Zaragoza Larios, Carlos. La cara amable de las malas hierbas. Usos alimentarios, medicinales y ornamentales de las plantas arvenses. Aragón: CITA (Centro de investigación y tecnología agroalimentaria de Aragón), p. 88-89
  • Rodrigo Mora, Félix. ‘Usos de 113 plantas silvestres de los campos norteños’. Vigo.
  • Dr. Berdonces, José Luis (2016). ‘Gran Enciclopedia de las Plantas Medicinales”. Madrid: Ediciones TIKAL, p. 948
  • Font i Quer, Pius (2005).’Plantas medicinales. El Dioscórides renovado’. Barcelona: Ediciones Península.
  • Malva Rodríguez, J. (2020). “La verdolaga, una planta infravalorada”. En: Revista Herbasana nº45. (Article de divulgació en castellà, destacant els usos culinaris i remeiers de la verdolaga, amb receptes).
  • López i Orús, R. (2018). “Etnobotànica de la verdolaga a Catalunya”. Ponència al 3r Congrés de Plantes Oblidades, Igualada. (Resum dels usos tradicionals de P. oleracea recollits a diferents comarques catalanes).
  • Crump, Margaux (2023). “Viriditas: Musings on Magical Plants – Portulaca oleracea”. World Sensorium/Conservancy. (Article divulgatiu que explora la història, usos medicinals i connexions màgiques de la verdolaga).

Comenceu a escriure i pressioneu la tecla ENTER per cercar