Espirulina – Arthrospira platensis

Productors – Ecosistemes aquàtics

L’espirulina: un superaliment amb potencial per a l’alimentació i la salut

L’espirulina és un cianobacteri (alga verd-blava microscòpica) d’una sola cèl·lula que creix en llacs salins i alcalins de zones càlides, i que actualment també es cultiva de forma artificial arreu del món. Científicament, se la coneix com a Arthrospira platensis (i també A. maxima, segons l’espècie), encara que popularment se l’anomena “espirulina” per la seva característica forma en espiral. Els seus filaments multicel·lulars fan uns pocs mil·límetres de longitud i unes micres de gruix, de manera que cal un microscopi per observar-los. Es reprodueix per divisió cel·lular simple (cada filament es parteix en dos quan assoleix la mida adequada). Com a cianobacteri procariota, no té nucli cel·lular però sí capacitat de fer la fotosíntesi com les plantes.

Des de molt antic, l’espirulina ha prosperat en entorns extrems: aigües amb alta salinitat, molta alcalinitat i un bon nivell de calor i llum solar. De fet, els cianobacteris com l’espirulina van ser dels primers éssers vius del planeta (fa uns 3.500 milions d’anys) i van alliberar oxigen a l’atmosfera a través de la fotosíntesi, contribuint a la formació de la capa d’ozó que protegeix la vida a la Terra.

Pel que fa a l’ús alimentari, diverses cultures antigues van descobrir el seu valor nutritiu. Els asteques la recol·lectaven al Llac Texcoco (Mèxic) en forma de nata blava que assecaven per fer-ne pastilles anomenades tecuitlatl, que consumien com a font d’energia, per exemple, pels missatgers de llarg recorregut. Igualment, al continent africà, el poble Kanembu de la zona del Llac Txad prepara des de fa segles unes coques anomenades dihé fetes amb espirulina recollida del llac. No és estrany, doncs, que se la consideri un aliment amb una història mil·lenària.

Avui dia l’espirulina es conrea i consumeix arreu del món (Espanya, EUA, Índia, Japó, Xina, etc.) i fins i tot agències espacials com la NASA i l’ESA l’han feta servir com a part de la dieta dels astronautes per la seva extraordinària densitat de nutrients. De fet, en un experiment a l’Estació Espacial Internacional l’espirulina va demostrar que pot reciclar diòxid de carboni en oxigen i produir biomassa com a aliment en només un mes, qualitats molt prometedores de cara a missions de llarga durada a Mart.

Un superaliment nutritiu i funcional

Gràcies a la seva composició, l’espirulina s’ha guanyat la fama de “superaliment”. En estat deshidratat conté entre un 60% i 70% de proteïna completa (amb tots els aminoàcids essencials) respecte al seu pes sec, una proporció altíssima, superior a la de la majoria d’aliments convencionals. A més, és rica en vitamines (provitamina A, vitamines del grup B –incloent B1, B2, B3, B6, B9 i B12–, C, D, E, K, etc.) i minerals importants com ferro, calci, magnesi, zinc, potassi, seleni, manganès, entre d’altres. També aporta àcids grassos essencials (per exemple gamma-linolènic, GLA) i una àmplia gamma de fito-nutrients amb propietats antioxidants: clorofil·la, ficocianina (pigment blau característic), β-carotens i altres carotenoides. Tots aquests components fan de l’espirulina un aliment altament nutritiu i amb múltiples efectes beneficiosos sobre la salut. Diverses investigacions científiques han observat que consumir espirulina pot tenir efectes positius en la prevenció o suport de nombroses condicions. Entre les propietats i beneficis per a la salut que se li atribueixen destaquen especialment:

  • Activitat anticancerígena i antioxidant: Gràcies al seu contingut en antioxidants (ficocianina, β-carotè, etc.), pot ajudar a neutralitzar radicals lliures i protegir les cèl·lules. Alguns estudis apunten que aquesta combinació d’efecte antioxidant i modulador immunitari podria contribuir a inhibir el desenvolupament de tumors. En un assaig clínic amb persones amb lesions precanceroses de boca, un suplement d’espirulina durant un any va aconseguir una regressió completa de les lesions en un 45% dels casos. Tot i que cal més recerca en humans, aquestes dades suggereixen un potencial preventiu interessant contra certs càncers.
  • Enfortiment del sistema immunològic: L’espirulina sembla actuar com a immunomodulador. S’ha vist que pot incrementar l’activitat de cèl·lules defensives i estimular la producció d’anticossos IgA en mucoses. En persones amb rinitis al·lèrgica, la suplementació amb espirulina va reduir significativament els nivells d’IL-4 (una citocina pro-al·lèrgica) i alleujar els símptomes nasals. Aquests efectes indiquen que l’espirulina pot reforçar les defenses de l’organisme i modular respostes inflamatòries.
  • Control de la diabetis i el colesterol: Diversos treballs apunten propietats antidiabètiques i hipolipidèmiques de l’espirulina. La seva ingesta s’ha associat a reduccions de la glucosa en sang en pacients amb diabetis tipus 2, així com a millores en el perfil de lípids (disminució del colesterol LDL i triglicèrids, i augment de l’HDL). Encara s’investiguen els mecanismes exactes, però podria millorar la sensibilitat a la insulina i l’ús de glucosa pels teixits. Pel que fa als lípids, el seu efecte antioxidant i ric en àcids grassos GLA ajuda a reduir els nivells de colesterol sanguini, contribuint a la salut cardiovascular.
  • Prevenció i millora de l’anèmia: L’alt contingut en ferro biodisponible de l’espirulina fa que sigui útil per combatre estats d’anèmia ferropènica. En programes nutricionals amb infants i dones embarassades malnodrides, la suplementació diària amb 1–2 grams d’espirulina ha demostrat elevar de forma notable els nivells d’hemoglobina a la sang en pocs mesos. En un estudi a l’Índia, l’addició d’espirulina va reduir la prevalença d’anèmia fins a 68% en nens gràcies a la millora dels seus paràmetres sanguinis. A més del ferro, aporta folats i altres micronutrients essencials per a la formació de glòbuls vermells.
  • Eliminació de metalls pesants i radioactivitat: L’espirulina sovint es recomana com a desintoxicant natural. Conté compostos que poden capturar metalls pesants com arsènic, cadmi, plom o mercuri i afavorir-ne l’excreció de l’organisme. De fet, cinc estudis clínics indiquen efectes protectors de l’espirulina contra la toxicitat per arsènic en humans. També després del desastre nuclear de Txernòbil (1986) es va utilitzar espirulina amb èxit: en infants irradiats, es va observar una reducció del 50% en la radioactivitat present a l’orina després de només vint dies de tractament amb espirulina. Això ha portat a incloure-la en protocols per millorar el sistema immune de persones exposades a radiació, fins i tot registrant una patent russa pel seu ús en aquests casos.
  • Recuperació física i lluita contra la fatiga: Gràcies al seu alt valor nutritiu, l’espirulina pot ajudar a reposar energia i nutrients després d’un esforç intens. És rica en proteïnes d’assimilació ràpida (com les ficocianines) i en carbohidrats complexos que restauren el glicogen muscular. Ja en èpoques antigues era emprada com a reconstituent; els guerrers i corredors asteques prenien tecuitlatl per aguantar llargues travessies sense defallir. Actualment, molts atletes inclouen espirulina en batuts i suplements esportius per afavorir la resistència, la recuperació muscular i reduir l’estrès oxidatiu causat per l’exercici intens. Encara que un estudi clínic no va trobar efecte en la fatiga crònica respecte a placebo, en general l’alta concentració de vitamines del grup B, magnesi i antioxidants de l’espirulina la fan útil per combatre el cansament i millorar la vitalitat diària.

En conjunt, tot i que la recerca segueix en curs i alguns efectes poden dependre de la dosi i la durada del tractament, l’espirulina es presenta com un aliment funcional prometedor. El seu consum moderat és segur (sense efectes adversos significatius reportats) i pot complementar la dieta aportant una gran varietat de nutrients bioactius.

Un aliment sostenible per a la sobirania alimentària

Un aliment sostenible per a la sobirania alimentària

A més dels beneficis personals, l’espirulina destaca com un producte altament sostenible i escalable que pot contribuir a l’autosuficiència alimentària de les comunitats. Algunes de les raons per les quals sovint es cita l’espirulina com un aliment del futur, clau en la sobirania alimentària i les dietes sostenibles, són:

  • Elevada productivitat per unitat de superfície: El cultiu d’espirulina requereix molt pocs recursos en comparació amb altres fonts de proteïna. Per exemple, es calcula que per cada hectàrea es pot produir fins a 20 vegades més proteïna amb espirulina que no pas conreant soja, i fins a 200 vegades més que dedicant-la a ramaderia per carn. En condicions ideals, es poden obtenir entre 4 i 15 tones de proteïna per hectàrea i any amb microalgues com l’espirulina, enfront de ~1 tona/ha en el cas de la soja. A més, es pot cultivar tot l’any i té cicles de creixement curts, cosa que permet múltiples collites anuals.
  • Baix consum d’aigua i de terres fèrtils: L’espirulina es conrea en medis aquosos no potables (aigua salobre o alcalina) i, per tant, no competeix amb l’agricultura tradicional ni requereix terres de conreu de qualitat. És un organisme aquàtic que es pot criar en dipòsits, basses o reactors en llocs on altres cultius no prosperarien. A més, necessita molta menys aigua que els cultius convencionals: fins a 100-400 vegades menys aigua per quilo de proteïna produïda que altres aliments proteics com la carn. L’aigua del cultiu es pot recircular i reutilitzar contínuament, minimitzant-ne el malbaratament. Cal destacar que l’espirulina és resistent a la sequera: els cultius es poden dessecar (quedar en estat latent) i reactivar amb aigua quan calgui, sobrevivint així a períodes sense pluges.
  • Captura de CO₂ i protecció ambiental: Com totes les microalgues, l’espirulina absorbeix diòxid de carboni durant la fotosíntesi i allibera oxigen. Es considera una de les espècies amb major capacitat de produir oxigen: una hectàrea de cultiu d’espirulina pot generar aproximadament 16 tones d’oxigen a l’any, més eficient que un bosc d’arbres en la mateixa àrea. Aquest procés simultani de fixació de carboni ajuda a mitigar emissions de gasos hivernacle. Per això s’estudia incorporar-la en sistemes de bioremediació ambiental i fins i tot en ecotecnologies de vida a l’espai (com hem comentat, a l’ISS va convertir CO₂ en oxigen i biomassa comestible).
Dona de la regió del Llac Txad (Àfrica)
Espirulina seca – Crèdit de copyright GCCA+: Denis Sassous
  • Empoderament local i lluita contra la fam: L’espirulina s’està promovent activament com a eina contra la malnutrició a diversos països en desenvolupament. La seva facilitat de cultiu a petita escala permet que comunitats i famílies produeixin localment un suplement altament nutritiu, reduint la dependència d’aliments importats. Per exemple, al Txad (Àfrica) les dones de la tribu Kanembu tradicionalment collien espirulina del llac per al consum familiar, i avui dia grups de dones joves han professionalitzat aquesta activitat, transformant-la en cooperatives que sequen i premsen l’espirulina per vendre-la en mercats locals i internacionals. Això els genera ingressos i alhora proveeix un aliment barat i saludable per a la població. Iniciatives recolzades per la UE han donat suport a projectes on l’espirulina es cultiva junt amb altres aliments en zones semi-àrides del Sahel, utilitzant energia solar per bombar aigua i fertilitzar cultius, tot creant llocs de feina en comunitats afectades pel canvi climàtic.
  • Expansió global de xarxes de cultiu artesanal: Des de fa uns anys han sorgit xarxes com la Xarxa Internacional de Cultivadors d’Espirulina per a la Sobirania Alimentària, que promouen l’intercanvi de coneixements i la difusió de petits cultius d’espirulina arreu del món. Organitzacions no governamentals a l’Índia, per exemple, han entrenat grups d’autoajuda de dones rurals per produir espirulina localment, tant per abastir els seus propis infants com per vendre excedents (p. ex. en forma de chikki, barretes nutritives tradicionals enriquides amb espirulina).

    Aquest model és sostenible i escalable: després d’un parell d’anys de suport, els grups de dones assoleixen autonomia, generen ingressos i continuen subministrant espirulina als programes nutricionals regionals. Gràcies a iniciatives així, l’espirulina està contribuint a millorar la salut d’unes comunitats on la desnutrició infantil és endèmica, per exemple, a l’Índia es va aconseguir reduir la desnutrició un 44-68% en 30.000 infants mitjançant una suplementació de només 1-2 g/dia d’espirulina durant sis mesos. Aquests exemples palesen el rol de l’espirulina com a eina de sobirania alimentària: un aliment que pot ser produït localment, de forma accessible i respectuosa amb el medi, per satisfer necessitats bàsiques de nutrició.
Granja Nallayan (Good Shepherd) a Tamil Nadu, Índia
Sistemes de cultiu de l’espirulina

Sistemes de cultiu de l’espirulina

Atès que l’espirulina viu de forma natural en llacs alcalins, el seu cultiu artificial s’ha dissenyat per imitar aquestes condicions òptimes. Hi ha principalment dos tipus de sistemes de cultiu a gran escala:

Cultiu en estanys o basses obertes: És el mètode tradicional i més econòmic. Consisteix en grans estanys poc profunds (entre 0,5 i 1 metre de fondària) on es conrea l’espirulina en dissolució aquosa. Aquests estanys, sovint anomenats raceways, solen tenir entre uns pocs centenars i diversos milers de metres cúbics de capacitat. Es remou contínuament l’aigua (amb pales rotatòries o bombes) per mantenir les cèl·lules en suspensió i exposades a la llum.

El cultiu es fertilitza amb sals minerals (font de nitrogen, fòsfor, oligoelements, bicarbonat sòdic per mantenir pH alt, etc.) i es procura que l’aigua estigui càlida (idealment 30–35 °C) i ben il·luminada pel sol. En assolir una alta densitat d’espirulina, es procedeix a collir filtrant part de la biomassa (amb tamisos de tela de 30–60 micres) i es restitueix l’aigua amb nutrients per continuar el cicle. Aquest sistema d’estany és simple i adequat per regions tropicals i subtropicals amb insolació abundant. Com a contrapartida, cal vigilar la possible contaminació per altres algues o microorganismes, ja que el cultiu està obert a l’ambient.

Granja de cultiu d’algues espirulina a Merredin, Ausrtàlia

Cultiu en fotobiorreactors tancats: En zones on el clima no permet cultius a l’exterior tot l’any, o per aplicacions d’alta tecnologia, s’utilitzen fotobiorreactors, sistemes tancats, transparents, on es controla meticulosament el medi de cultiu. N’hi ha de diversos tipus: des de columnes verticals de vidre o tubs en serpentí (on el medi circula contínuament) fins a panells plans o sacs de plàstic il·luminats.

Aquests reactors ofereixen l’avantatge d’evitar contaminacions i permetre una producció contínua en condicions òptimes (llum artificial o solar concentrada, temperatura controlada, agitació constant mitjançant bombolles d’aire, etc.). Per exemple, la productivitat en un fotobiorreactor tubular pot superar la dels estanys convencionals perquè es pot mantenir una concentració cel·lular més alta i aprofitar millor la llum. No obstant això, són sistemes més costosos de construir i operar, per la qual cosa s’empren sobretot en produccions de qualitat (p. ex. indústria farmacèutica o alimentació especialitzada) o en recerca. En un futur, la millora d’aquests reactors (inclosos dissenys híbrids que combinen estanys i tubs) podria fer encara més eficient el cultiu d’espirulina i altres microalgues.

Fotobiorreactor a Ibiza
Com cultivar espirulina a casa

Com cultivar espirulina a casa

Una de les particularitats de l’espirulina és que, a diferència d’altres fonts de proteïna, es pot cultivar a petita escala de manera relativament senzilla. De fet, amb uns coneixements bàsics i l’equip adequat, és possible cultivar espirulina a casa, en un petit hivernacle, terrassa o jardí, obtenint així un subministrament propi per a consum diari. Seguidament, resumim les pautes i consells principals per iniciar un cultiu casolà d’espirulina:

Requisits previs i preparació inicial

Abans de començar, calen dues coses fonamentals: compromís i temps per tenir cura d’aquest microorganisme, i disposar d’un inòcul o cep inicial d’espirulina viva. L’afició per cultivar espirulina requereix certa dedicació diària/setmanal, així que és important assegurar-se que hi podrem atendre. Quant al cep, es pot aconseguir a través de xarxes d’espirulinàires (per exemple, la Xarxa Internacional d’Espirulina per la Sobirania Alimentària subministra iniciadors d’1–4 litres als nous cultivadors) o bé comprant-lo a laboratoris i productors comercials d’algues. Un cop tinguem l’inòcul, l’objectiu inicial serà multiplicar-lo progressivament fins a assolir el volum de cultiu desitjat.

Cal planificar també a qui va destinat el cultiu i en quin volum. Es calcula que amb aproximadament 1 m² de superfície de cultiu es pot produir una ració diària de ~5 grams d’espirulina seca (dosi mitjana recomanada) al llarg de tot l’any. En general, per a autoconsum familiar, es solen preparar cultius d’entre 50 i 200 litres de volum, que produiran algunes desenes de grams d’espirulina fresca cada collita. Els primers mesos convé començar amb volums petits (p. ex. 1–5 L) i anar ampliant escalonadament fins arribar al volum final, per així aprendre a detectar problemes a petita escala abans de comprometre tot el cultiu.

Cultiu KORU Espirulina, Acebo, Càceres

Ubicació ideal del cultiu

L’espirulina necessita sobretot llum solar i temperatura agradable. Per tant, triarem un lloc ben assolellat (el sol de la tarda sol ser el més beneficiós) i, si pot ser, arrecerat del fred. Un balcó, terrat, hivernacle o finestra orientada al sud poden anar bé. També podem complementar amb llum artificial si cal. La temperatura òptima de cultiu ronda els 30 °C, tot i que pot créixer entre ~20 i 37 °C; per sota de 15 °C el cultiu entra en letargia. Per mantenir la temperatura, pot ser útil posar el recipient dins un mini-hivernacle o aïllar-lo del terra fred. D’altra banda, cal tenir a prop un endoll elèctric per connectar la bomba d’aire i altres instruments. Aquesta bomba i el degoteig de les bombolles fan un soroll constant, així que millor situar el cultiu en un espai on no molesti (per exemple, no al dormitori!). També és recomanable que sigui un lloc accessible i còmode de manipular, ja que al començament s’haurà d’observar el cultiu gairebé cada dia. Finalment, pensa si vols un muntatge fix o mòbil: hi ha qui col·loca el cultiu en estructures portàtils (per moure’l segons l’estació o amagar-lo de visites inesperades), però generalment un cop arribes a volums grans (50–100 L o més) convé deixar-lo en un lloc definitiu.

Materials necessaris per al cultiu casolà

Hi ha moltes maneres de muntar un cultiu d’espirulina, des d’envasos reciclats fins a kits comercials. A continuació llistem els materials bàsics que solen fer falta per iniciar-se, basant-nos en el kit de cultiu ofert per la Xarxa d’espirulina i altres accessoris útils:

Recipient de cultiu: pot ser de plàstic alimentari o vidre, transparent o semitransparent. Al començament serveixen garrafes d’aigua de 5–8 L, però a mesura que el cultiu creix caldrà traslladar-lo a contenidors més grans (cubetes, piscines de plàstic, aquaris, bidons tallats, etc.). L’important és que no alliberin tòxics i que tinguin una superfície ampla per captar llum (millor safates poc profundes que no pas bidons alts). L’alçada de la columna de cultiu ha d’estar entre ~10 i 40 cm per assegurar bona penetració de la llum.

Bomba d’aire amb difusor i tubs (5 W aprox.): indispensable per mantenir l’espirulina en moviment i oxigenar el medi. Ha de funcionar idealment de forma contínua o, si és amb temporitzador, diverses hores al dia en intervals curts. El difusor (pedra porosa) s’enganxa al tub i es col·loca al fons del recipient per generar un corrent de bombolles que homogeneïtza la sopa verda.

Cultiu casolà d’espirulina en ampolles reciclades

Temporitzador elèctric: per programar els cicles d’encesa/apagada de la bomba d’aire (si escau) i de possibles llums o calefactors. Un temporitzador analògic senzill és suficient.

Termòmetre: per mesurar la temperatura de l’aigua del cultiu i assegurar-nos que es manté en rang òptim (podem emprar un termòmetre adhesiu d’aquari, per exemple).

Nutrients químics: Una “recepta” clàssica per al medi de cultiu és la fórmula Zarrouk, que inclou bicarbonat sòdic (NaHCO₃), nitrat potàssic o urea (font de nitrogen), fosfat dipotàssic (font de fòsfor), sals de magnesi, de ferro quelat i oligoelements (zinc, coure, manganès, etc.) en proporcions específiques. Alguns kits proporcionen ja un mix de nutrients en pols per reconstituir amb aigua. Si no, es poden adquirir fàcilment per separat. És important fer servir aigua sense clor (aigua destil·lada o de pluja filtrada, o d’aixeta reposada 48 h) per preparar el medi, ja que el clor desinfectant mataria l’espirulina.

Tela de filtratge (40 micres): és necessària per colar l’espirulina quan es fa la collita. Una malla de niló de 30–50 µm de porus funciona bé per retenir els filaments verds i deixar passar l’aigua. Es pot muntar sobre un colador o marc quadrat. El kit de la xarxa ja n’inclou una de 40 µm.

Bàscula de cuina: per pesar els nutrients a dissoldre i per mesurar la quantitat d’espirulina collida (fresca o seca).

Estris i recipients diversos: cal disposar de provetes o gots mesuradors per barrejar sals, culleres/espàtules per remenar, i recipients extra per fer traspassos del cultiu a mesura que creix (p. ex. garrafes de 5 L, després una caixa de 20 L, etc., fins al dipòsit final). També es necessita un recipient pla i net on dipositar l’espirulina colada durant la collita, i una superfície per assecar-la (paper de forn, teles, deshidratador d’aliments, segons com es vulgui consumir).

Elements opcionals per a experts: Un pHímetre (per mesurar l’acidesa del medi, que ha d’estar sobre 9-10 de pH), un microscopi (per observar la salut del cultiu i detectar contaminants), i kits per mesurar nitrits/nitrats (indicadors de la qualitat del medi). Tot i que no són imprescindibles en començar, resulten útils per monitorar i optimitzar el cultiu a llarg termini.

Cultiu casolà d’espirulina a la finestra

Un cop muntat el sistema amb tots els materials i haver dissolt els nutrients a l’aigua (seguint la concentració recomanada per al volum inicial), ja podem inocular l’espirulina mare. A partir d’aquí distingirem dues etapes en el cultiu: la fase de creixement (o ampliació) i la fase de producció/col·lecció continuada.

Fase de creixement (ampliació escalonada)

La fase de creixement s’inicia just després d’afegir el cep d’espirulina al medi i dura fins que el cultiu assoleix el volum final desitjat i està llest per fer collites regulars. En aquesta etapa, l’objectiu és anar multiplicant l’espirulina progressivament, passant potser d’1-2 litres inicials a 10 L, després a 50 L, fins a ~100-200 L (depèn de la capacitat establerta). Aquest procés d’ampliació pot durar entre dues setmanes i dos mesos, segons les condicions i la quantitat inicial d’inòcul.

Els primers dies després de rebre el cep convé posar-lo en un volum petit (per exemple 1 L) perquè estigui concentrat i agafi força. Si l’aboquéssim directament en 100 L es quedaria massa diluït i vulnerable. Amb el cultiu concentrat, assegurem que hi ha prou densitat d’espirulina per competir contra altres microorganismes i aprofitar els nutrients de l’aigua. Quan veiem que aquell litre inicial es torna d’un verd intens (indicant creixement), podem duplicar o triplicar el volum traspassant-ho a un recipient més gran. Així, pas a pas, anem cultivant en recipients successivament més grans, fins a omplir el dipòsit definitiu.

Cultiu d’espirulina, traspàs
Font: Low-tech Lab

Durant la fase de creixement, l’espirulina és més sensible perquè s’està adaptant i expandint. Cal extremar la higiene (rentant-nos les mans abans de manipular res, evitant que caigui pols, insectes o aigua de pluja bruta dins el cultiu) i observar diàriament l’evolució. Alguns senyals de bona salut són: color verd blavós homogeni, bombolles fines a la superfície indicant fotosíntesi, olor suau a “llac” sense putrefacció. Si el cultiu es torna groguenc o marronós, indica estrès (falta de nutrients, pH desajustat o contaminació).

Un paràmetre clau a controlar és l’alçada de la columna líquida: ha de mantenir-se entre ~10 i 30 cm perquè la llum penetri adequadament. Si tenim un recipient molt profund, és millor no omplir-lo fins dalt. També és útil remenar manualment el cultiu suaument un cop al dia (si no hi ha bombolla permanent) per evitar sediments.

La il·luminació ha de ser abundant però no excessiva; massa llum pot degradar la clorofil·la. Si el sol és molt fort (estiu migdia) pot convenir posar una malla d’ombra al 30% per tamisar-lo. La temperatura òptima ja es va comentar (25-35 °C); si fa fred es pot fer un bany maria calent o afegir un escalfador d’aquari.

En aquesta fase no es colleix gens d’espirulina; tota la biomassa que creix es deixa al cultiu per multiplicar-se. Només es poden retirar petites mostres per observar al microscopi o mesurar paràmetres (pH, densitat òptica, etc.).

Cultiu d’espirulina, medició
Font: Low-tech Lab

Sabrem que la fase de creixement ha acabat quan el cultiu hagi arribat a la concentració òptima de producció en tot el volum. Empíricament, molts cultivadors casolans fan servir l’anomenat espirulímetre, que és un tub transparent de 1,5 o 2 cm de diàmetre: s’omple amb l’aigua de cultiu i es col·loca damunt un paper imprès amb un patró (lletres, línies). Si a una certa alçada (p. ex. 3 cm) ja no es distingeix el patró a través del tub, vol dir que el cultiu està prou dens per collir. Abans d’això, seguirem ampliant.

Fase de producció i collita contínua

Quan el nostre cultiu ja ha assolit la mida planificada (posem per cas 100 litres amb una bona densitat d’espirulina), entrem a la fase de producció regular, on establirem un cicle de collites periòdiques. El principi bàsic d’aquesta fase és collir només una part del cultiu cada cop, i reomplir immediatament amb medi fresc perquè l’espirulina restant torni a crèixer.

Per exemple, una rutina típica podria ser: cada 1 o 2 dies es filtra i recupera el 5-10% del volum (en cultius domèstics és millor collir poquet i sovint, per mantenir sempre la sopa en bon estat). En collites més espaiades (cada setmana) es pot treure fins a 1/3 del volum com a màxim, però només perquè si no debilitem el que queda. Suposem un cultiu de 100 L: es podrien collir uns 5 litres de medi, que contindran l’espirulina en suspensió; aquesta es recull passant el medi per la tela filtrant. Al filtre quedarà una massa pastosa verd fosc: és l’espirulina fresca. Mentrestant, l’aigua filtrada (ric amb nutrients que no han estat consumits del tot) es torna a abocar al cultiu, i s’afegeix a més una proporció de medi nou amb nutrients per reemplaçar la biomassa extreta (p. ex. 5 L de medi nou en l’exemple). Així, el volum total es manté i l’espirulina restant té aliment per regenerar-se.

Cultiu d’espirulina, collita
Font: Low-tech Lab

Després de colar-la, l’espirulina fresca s’ha de rentar amb aigua neta sobre el mateix filtre per eliminar restes de sals. Fet això ja es pot consumir tal qual (té la textura d’un gel o paté de color verd fosc) o bé processar-la: generalment es fa servir un colador o una màniga pastissera per modelar la pasta en forma d’espaguetis sobre un paper, i es deixa assecar a l’aire o a baixa temperatura (≤ 40 °C) fins que s’endureix. D’aquesta manera s’obté espirulina deshidratada cruixent, que es pot trencar en flocs o moldre en pols fina per emmagatzemar. Mantinguda seca i fosca, pot durar mesos amb mínim deteriorament.

És important anar registrant com evoluciona el cultiu durant aquesta fase: si es veu molt aturat (el color perd intensitat uns dies després de la collita) pot indicar manca d’algun nutrient, convindrà analitzar el pH i afegir una mica més de fertilitzant. També cal retirar escumes o biofilms que puguin aparèixer a la superfície, i vigilar que no proliferin algues contaminants (com una capa ataronjada o blanca). Una espirulina saludable sol vèncer altres microorganismes gràcies al pH elevat del medi (>9.5) i a la salinitat, però val la pena observar.

En resum, conrear espirulina a casa és una activitat enriquidora que combina ciència, autosuficiència i salut. Amb pocs metres quadrats i una inversió modesta, podem obtenir un aliment proteic de primer ordre gairebé diàriament, sabent exactament com s’ha produït. Això contribueix a la sobirania alimentària personal i a un model d’alimentació més sostenible. Per descomptat, s’ha de fer amb responsabilitat: informant-se bé (existeixen manuals i comunitats en línia de “espirulinàires” molt actives) i respectant les necessitats d’aquest curiós microorganisme en espiral.

Vídeos sobre el cultiu de l’espirulina

Vídeos sobre el cultiu de l’espirulina

Si voleu aprofundir o veure exemples pràctics, podeu consultar aquests vídeos demostratius (en castellà):

Referències

Referències

L’elaboració d’aquesta entrada s’ha fet amb informació actualitzada de diverses fonts científiques i divulgatives, incloent articles de revisió sobre espirulina i documents de la Xarxa Espirulina, com ara: Sharma, P. (2023) A green food that’s key to ending malnutrition worldwide; Sidharthan, C. (2024) Spirulina shows promise in battling heart disease and diabetes; informes de la UE sobre projectes amb espirulina a Àfrica; i estudis en revistes científiques que avalen els beneficis nutricionals i ambientals d’aquest “superaliment”, Cultivo de la espirulina de Low-Tech Lab, entre d’altres.

Esperem que aquesta guia us animi a descobrir i, potser, a cultivar la vostra pròpia espirulina.

Comenceu a escriure i pressioneu la tecla ENTER per cercar