Sempreviva – Helichrysum stoechas

Plantes herbàcies

Sempreviva o Ramell de Sant Ponç [Català]
Helicriso, perpetua o siempreviva [Castellà]
Helichrysum stoechas [Científic]

Introducció

La sempreviva és una planta herbàcia perenne molt aromàtica, típica del Mediterrni. Tot i ser petita (fa entre 20 i 50 cm d’alçada), crida l’atenció per les seves floretes grogues brillants que semblen de paper i no es panseixen mai. De fet, fins i tot un cop seques mantenen el color i la forma durant molt de temps, per això li diem sempreviva, perquè sembla “sempre viva”! Té les tiges primes, erectes i ramificades, de color verd grisenc i cobertes d’un borrissol blanquinós. Si les toques, notaràs que són una mica aspres però flexibles. Quan arriba la primavera, sobretot entre maig i juliol, la planta es corona amb uns ramells de floretes daurades que omplen l’aire d’un perfum intens i especiat (hi ha qui diu que l’olor recorda al curri o a la mel). Imagina’t un racó de bosc sec on de sobte apareixen flors grogues com botonets: és un espectacle discret però preciós, com un tresor daurat entre les pedres. És increïble com aquesta planta pot viure en llocs on gairebé no plou: és forta, resistent i no necessita gairebé res per créixer. “Una floreta d’or que mai no mor.” ✨

Fulles

Les fulles de la sempreviva són estretes i allargades, semblant a petites agulles o cintes d’uns pocs centímetres. Són de color verd grisenc, però com que estan cobertes de pèls blancs molt finets tenen un aspecte blanquinós. Són fulles alternes i es disposen abraçant la tija sense pecíol. Si ens hi fixem bé, veurem que el marge de les fulles està una mica enrotllat cap avall, això és un truc de la planta per conservar la humita. Al tacte són suaus i una mica llanoses i quan les freguem amb els dits, alliberen una olor molt intensa i característica que ens recorda al curri.

Fruits i llavors

Després de la florida, la sempreviva forma uns fruits diminuts de color marró clar. Són tan petits (menys d’1 mm!) que gairebé costen de veure a simple vista. Però la natura els ha donat una ajuda per viatjar, cadascun porta un vil·là. Quan el fruit madura i s’obre, aquest vil·là actua com un petit paracaigudes que permet que el vent se’ls emporti ben lluny.

Flors

Floreix al final de la primavera. Les flors de la sempreviva són la seva part més emblemàtica. Es presenten en grups densos formant un tipus d’inflorescència que anomenem corimbe. Cada boleta és un capítol (típic de la família de les asteràcies) d’uns pocs mil·límetres, i dins de cada capítol hi ha un munt de floretes tubuloses microscòpiques. Les bràctees externes d’aquests capítols són dures i seques, de color groc daurades, semblen pètals, però en realitat fan de protecció. Al tacte, tota la inflorescència és rígida, com si fos de paper o palla.

Arrels

La sempreviva s’ha d’espavilar per viure en terrenys pobres i secs, i les seves arrels són l’aliat perfecte per aconseguir-ho. No són arrels gruixudes ni profundes, sinó un sistema radicular fasciculat: això vol dir que té moltes arrelletes primes que surten de la base de la planta i s’estenen en totes direccions. Encara que no siguin molt profundes, aquestes arrels li donen una gran estabilitat i capacitat de supervivència. Gràcies a aquest sistema, la planta pot viure molts anys al mateix lloc.

Habitat

Etimologia

El nom científic Helichrysum ve del grec: combina les paraules helios (ἥλιος), que vol dir “sol”, i chrysos (χρυσός), que significa “or”. “Sol d’or o sol daurat” – quina imatge més encertada per descriure aquestes flors grogues i resplendents com petits sols! Els antics grecs ja feien servir aquest nom, i els romans el van adoptar (Plini el Vell, un escriptor romà, parlava de l’helichrysos per referir-se a aquesta planta). L’epítet stoechas té una història curiosa: originàriament, Stoechas era el nom d’una espècie de lavanda (la lavanda de cap d’ase, Lavandula stoechas) que creixia a unes illes anomenades Illes Estoequèdides, a la costa de la Provença. Les fulles d’aquella lavanda s’assemblen una mica a les de la sempreviva (són estretes i una mica enrotllades). Sembla que algun botànic antic va reutilitzar el nom stoechas per a la nostra sempreviva per aquesta semblança en les fulles. Així doncs, Helichrysum stoechas vindria a ser “sol daurat” + “lavanda”, pel color daurat de les flors i les fulles tipus lavanda. Pel que fa als noms comuns, en català en té una pila! Sempreviva ja hem dit que és perquè les flors duren moltíssim un cop seques. També es coneix com a ramell de Sant Ponç perquè tradicionalment per Sant Ponç (l’11 de maig, patró dels herbolaris) se’n feien ramellets d’herbes remeieres i aquesta planta hi era present; com a flor de Sant Joan perquè floreix pels volts de Sant Joan (24 de juny) i forma part del grup d’herbes de Sant Joan que es cullen aquella nit màgica; flors de tot l’any perquè literalment les flors s’aguanten gairebé els 12 mesos; o maçanella (semblant a camamilla) per les seves propietats medicinals que recorden a la camamilla. En castellà es diu siempreviva o perpetua pel mateix motiu de la durada, i també rep noms com manzanilla (borda o amarga), ja que és una herba remeiera similar a la camamilla.

Història de la sempreviva

Història de la sempreviva

La relació de la sempreviva amb els humans ve de molt antic. Ja els grecs i romans de l’antiguitat la coneixien i la feien servir tant per a remeis com per a decoració. Els grecs l’empraven per guarir ferides i dolors, de fet, un remei antic per la gota (un tipus d’artritis) consistia a macerar fulles i flors de sempreviva en vi i donar-ne a beure al malalt. També la utilitzaven per fer corones i garlandes: com que les flors no es panseixen, eren ideals per coronar estàtues de déus i herois, simbolitzant la immortalitat.

Alguns escrits antics esmenten que aquesta “flor que no es marceix” es feia servir per adornar les imatges dels déus i per a rituals sagrats. Passant a l’edat mitjana, la sempreviva va continuar apreciant-se als pobles mediterranis. La gent penjava ramellets de sempreviva a les llars perquè creien que protegia la casa (les flors seques penjades a la porta es pensava que allunyaven mals esperits i bruixes, i de passada perfumaven l’ambient). També s’usava en funerals: a alguns llocs li deien flor de mort perquè era comú posar-ne als rams funeraris i corones de cementiri, gràcies a la seva capacitat de durar, representava l’eterna memòria dels difunts. En les apotecaries antigues, la sempreviva formava part de remeis per a molts mals, i era una de les herbes valuoses de tenir assecada tot l’any (d’aquí ve allò de “flor de tot l’any”). Ja en temps més recents, amb el desenvolupament de la perfumeria i l’aromateràpia, la sempreviva s’ha fet famosa pel seu oli essencial: és un oli groguenc que s’extreu de les seves flors i que té propietats curatives per a la pell. Avui dia, de fet, l’oli de sempreviva (conegut com a immortelle en cosmètica) és molt buscat per fer cremes antiedat i per regenerar la pell.

També és una planta protagonista a fires i tradicions: per exemple, a la Fira de Sant Ponç de Barcelona i altres pobles (una fira d’herbes remeieres que se celebra al maig) mai no hi faltena rams de sempreviva entre les parades; i per Sant Joan, com dèiem, és una de les 7 herbes que es cullen la nit del foc per beneir-les amb la rosada i penjar-les a casa com a amulet de salut per tot l’any. En resum, la sempreviva ha acompanyat les nostres àvies i rebesàvies en la medicina popular, en rituals de protecció i fins i tot en l’art de fer rams secs decoratius, guanyant-se a pols el títol de “flor immortal” al llarg de la història.

Propietats i usos medicinals de la sempreviva

Propietats i usos medicinals de la sempreviva

Tot i el seu aspecte humil, la sempreviva és una farmaciola en miniatura. Les seves flors i fulles contenen substàncies beneficioses: flavonoides, oli essencial i altres compostos que li donen propietats medicinals variades. Quines són aquestes propietats? Doncs resulta que la sempreviva és antiinflamatòria, antial·lèrgica, expectorant, digestiva, diürètica i cicatritzant, entre d’altres.

Això vol dir que serveix per a moltes coses! Per exemple, tradicionalment s’ha fet servir la infusió de flors de sempreviva per tractar els refredats i la tos. Té efectes pectorals: ajuda a calmar la tos seca i a expulsar moc, perquè actua com a suau expectorant. També és febrífuga, és a dir, ajuda a baixar la febre en processos gripals (com una aspirina natural però més suau). A més, és coneguda com un dels millors antihistamínics naturals: prendre’n infusió pot alleujar els símptomes de l’al·lèrgia (esternuts, picors de nas i ulls) gràcies al seu efecte antial·lèrgic i antiinflamatori; per això es diu que és ideal a la primavera quan hi ha al·lèrgies al pol·len. La sempreviva també s’utilitza per problemes digestius: les seves substàncies amargants estimulen els sucs gàstrics i pancreàtics, millorant la digestió, i actua de colerètic (ajuda el fetge i la vesícula a produir bilis). Alhora, té un punt diürètic (ens fa orinar una mica més), cosa útil per netejar ronyons i tractar petites retencions de líquids o infeccions urinàries suaus. En la medicina popular, un ús molt apreciat és per a la pell: l’oli o pomada de sempreviva s’aplica sobre contusions, cremades, èczemes o ferides, ja que accelera la curació i regenera la pell (cicatritzant i protector dels teixits).

Si et piquessin molts mosquits o d’urticària, per exemple, una infusió concentrada de sempreviva aplicada amb compreses calma la inflamació i la picor. També s’ha fet servir per alleujar dolors reumàtics i de les articulacions (gràcies al seu efecte antiinflamatori) i fins i tot contra la gota i l’artritis, ja que actua com a antireumàtic i antigotós. Una altra propietat interessant: és antimicrobiana, o sigui que dificulta el creixement d’alguns bacteris i fongs – per això els remeiers la posaven en xarops per a la tos o preparats per infeccions, per aprofitar aquest efecte desinfectant.

En resum, la sempreviva és d’aquelles plantes multiús de la farmaciola natural: serveix per a la gola, els pulmons, la pell, l’estómac, els ronyons… I tot això de manera força suau i segura. Com es pren? Sobretot en infusió de les summitats florides (flors seques): es deixa reposar una cullerada de flors en aigua calenta uns minuts, i cap dins! Aquest te amargant (no gaire bo de gust, tot s’ha de dir, és una mica amarg) es pot endolcir amb mel i és ideal abans d’anar a dormir si tens tos o al·lèrgia. També es pot preparar un oleat (oli macerat): es deixen les flors en oli d’oliva al sol durant sis o set setmanes perquè l’oli extregui els principis actius, i després aquest oli es pot fer servir per fer massatges a zones adolorides o irritades.

Precaucions

La sempreviva, presa en quantitats moderades com a infusió, és bastant segura i no tòxica. Tot i això, com passa amb totes les herbes remeieres, s’ha d’utilitzar amb seny: millor no donar-ne a nens molt petits ni a embarassades sense consell mèdic, i respectar les dosis (no per prendre’n molt farà més efecte).

Altres usos de la sempreviva

Altres usos de la sempreviva

A més dels usos medicinals, la sempreviva té d’altres aplicacions curioses. Un d’ells és en el món de les olors: gràcies al seu perfum intens, s’utilitza en perfumeria i aromateràpia.

L’oli essencial de sempreviva és molt apreciat per fer perfums i colònies, ja que actua com a fixador (ajuda que l’aroma duri més temps) i aporta unes notes càlides i dolces, amb tocs de mel, espècies i fenc. Imaginem un perfum d’estiu: unes gotetes d’immortelle (sempreviva) hi donen un fons daurat i envoltant. En aromateràpia, difondre unes gotes d’oli de sempreviva diuen que ajuda a relaxar la ment i afavorir la positivitat, com si ens emportéssim una mica de sol a casa. Un altre ús important és en jardineria sostenible. La sempreviva és una planta ideal per a jardins de baix manteniment: aguanta la sequera, no cal regar-la gairebé, i a sobre decora amb el seu color groc. Molta gent la planta a rocalles, talussos o testos assolellats per gaudir del seu contrast de fulles grisoses i flors grogues. A més, atreu insectes bons (com abelles) i n’espanta alguns de dolents: el seu aroma actua com a repel·lent suau de certs insectes, així que tenir-ne prop de l’hort pot ajudar a mantenir plagues a ratlla.

També s’empra en rams secs i manualitats: segur que alguna vegada has vist un ramet decoratiu amb flors seques grogues, segurament eren semprevives. Es cullen quan just quan les seves flors comencen a obrir-se i es pengen cap per avall per assecar-les; un cop seques, com que conserven el color, es fan servir per crear centres de taula, corones decoratives i ornaments que duren molt de temps. Antigament, a pagès, també era costum posar bossetes de tela amb sempreviva seca, espígol i romaní dins dels armaris per perfumar la roba i espantar insectes (aranyes, arnes). Finalment, et podria sorprendre que en alguns llocs s’ha provat d’usar la sempreviva a la cuina: hi ha xefs que l’han feta servir per donar un toc d’aroma a plats, oli infusionat o licors d’herbes. Les flors joves i fulles tendres, en petites quantitats, poden aromatitzar infusions o vinagres, aportant un regust amarg i especiat. No és una “herba comestible” gaire comuna perquè és bastant amarga.

Curiositats màgiques de la sempreviva

Curiositats màgiques de la sempreviva

Astrologia

Des de l’antiguitat s’ha associat la sempreviva amb l’energia del Sol. El Sol, en astrologia, representa la vida, la vitalitat i la força interior, i té sentit: les flors daurades de la sempreviva semblen petits sols i la planta roman inalterable com un símbol de vida eterna. Alguns herbolaris antics deien que aquesta herba era governada pel Sol i que recollir-la un diumenge (dia dedicat al Sol) li potenciava les propietats. També es considerava que estava connectada amb el foc (pel seu color i perquè creix en llocs assolellats i secs). Per això, en rituals solars o de purificació, la sempreviva hi tenia un lloc especial. En canvi, altres tradicions li atribueixen influència de Saturn quant a la seva persistència (Saturn regeix el que perdura i el temps), però en general preval la imatge solar i radiant de la planta.

Magia

La sempreviva és coneguda com la “flor de la immortalitat” en cercles esotèrics. Es creia que portar damunt unes flors de sempreviva seques podia ajudar a prolongar la vida o mantenir-se jove durant més temps – al cap i a la fi, portes amb tu una cosa que no es marceix mai! També ha estat un amulet de protecció: com ja hem dit, es penjaven ramells de sempreviva a les portes o finestres per barrar el pas als mals esperits, a l’enveja i a la negativitat. Diu la tradició que les males bruixes s’entretenien comptant els caparrons de la sempreviva i no entraven a casa, o simplement que l’energia solar de la planta feia fora les vibracions dolentes. En alguns rituals màgics europeus, la sempreviva s’ha emprat per atraure la bona sort i la prosperitat: per exemple, escampar unes quantes flors seques als racons de la llar o al rebost es deia que atreia diners i abundància (potser pel seu color d’or, símbol de riquesa). També hi ha qui la feia servir en encanteris d’amor i fidelitat: regalar una sempreviva a algú estimat simbolitza un amor etern que no s’apaga, i col·locar-ne sota el coixí la nit de Sant Joan suposadament feia somiar amb el futur enamorat o consolidava els vincles afectius. En la medicina popular màgica, es preparaven coixins d’herbes amb sempreviva, espígol i camamilla per induir somnis tranquils i allunyar els malsons – aquí la nostra amiga hi posava el seu granet de sorra calmant. A l’Àfrica del Sud, algunes tribus cremaven espècies de Helichrysum en rituals per connectar amb els avantpassats (el seu fum aromàtic s’ofereix als esperits) i per purificar l’ambient de mals esperits i també d’insectes (ja que el fum de sempreviva té propietats insecticides suaus).

Veiem doncs que la sempreviva és ben present en la màgia verda de diverses cultures: una planta que simbolitza la durada, la protecció i la llum, utilitzada en encanteris per donar fortalesa espiritual i mantenir l’alegria (recordem que el groc és el color de l’alegria!). Fins i tot en algunes llegendes es diu que aquells que porten sempreviva a sobre no es perden mai al bosc, perquè la flor guia el camí de retorn (com un fil d’Ariadna daurat). Sigui com sigui, és bonic pensar que aquesta floreta resistent, que sobreviu a la sequera i al pas del temps, també pugui donar-nos un cop de mà per superar adversitats i omplir-nos d’energia positiva.

Missatge

“Soc la flor eterna, la petita llum daurada que brilla sota el sol implacable. Em trobaràs allà on altres defalleixen, adornant de groc els camins polsosos i les roques calentes. Jo et porto un missatge de resistència i esperança: ni la sequera ni el pas del temps no poden amb mi, i vull ensenyar-te que tu també pots superar els obstacles i renéixer cada dia. Si em dus amb tu, t’ompliré de llum i calma; amb el meu aroma suau allunyaré les teves penes i perfumaré els teus somnis. Soc humil i petita, però guardo la força del sol en els meus pètals daurats. Jo soc la sempreviva, la que mai no es marceix, i vinc a recordar-te que, amb resiliència i llum al cor, la vida sempre triomfa.”

Bibliografia

Bibliografia

  • Cirujeda Ranzenberger, Alicia y Zaragoza Larios, Carlos. ‘La cara amable de las malas hierbas’. Aragón: CITA (Centro de Investigación y Tecnología Agroalimentaria de Aragón, 2013, p. 158.