Els consumidors secundaris es troben en el tercer nivell de la cadena tròfica. Aquests organismes es nodreixen dels consumidors primaris, els quals, al seu torn, es nodreixen de vegetals. Aquesta relació tròfica no només regula l’equilibri dels ecosistemes, sinó que també té un impacte directe en la disponibilitat i l’abundància de les espècies en els diferents nivells de la cadena alimentària.
Consumidors Secundaris que es
mengen als primaris
Mamifers
Eriço comú
És un mamífer adaptable, que durant els mesos freds, entren en hibernació per conservar energia. Són omnívors, alimentant-se d’insectes, cucs, petits mamífers i fruita. Les seves espines serveixen com a defensa contra depredadors. Quan es troben en perill es cargolen i formen com una pilota d’espines. Tenen una visió limitada, però un bon olfacte i audició. Són animals solitaris, excepte durant la reproducció.
Castellà: Erizo
Científic: Erinaleus europaeus
Mussaranya comuna
És un petit mamífer que habita principalment sota terra. Es nodreix d’insectes i altres invertebrats, i té un cicle reproductiu ràpid. Les seves adaptacions especialitzades inclouen un metabolisme elevat i una mandíbula adaptada per capturar preses. Malgrat la seva relativa importància en l’equilibri ecològic, es veu afectada per la destrucció del seu hàbitat per part de les activitats humanes.
Castellà: Musaraña gris
Científic: Crocidura russula
Mamífers que volen
Ratpenat comú o Ratapinyada
És insectívor i frugívor. Utilitza l’ecolocalització, un sistema de navegació que emet ultrasons i interpreta els ecos rebuts per localitzar preses i aliments en l’entorn. Es reprodueix a la primavera i estiu en colònies. Les seves ales membranoses i lleugeres li permeten volar amb agilitat i eficàcia. Té una gran importància ecològica com a depredador d’insectes, ajudant a controlar les poblacions d’aquestes plagues, i també com a pol·linitzador quan es desplaça d’una flor a una altra en cerca de nèctar, contribuint a la reproducció de plantes.
Castellà: Murciélago
Científic: Pipistrellus pipistrellus
Ratpenat de ferradura
Castellà: Murcielago mediterranio de herradura
Científic: Rhinolophus euryale
Consumidors Secundaris que es mengen als primaris
Aus
A diferència d’altres ocells, la majoria de pigots tenen un bec tan fort que fan els nius foradant els arbres lo suficientment grans per pujar-hi les cries, i té una llengua increïblement llarga. Pot arribar a la mateixa mida que el seu bec. Aquesta “llengua prodigi” els permet explorar forats profunds als arbres per capturar formigues i altres insectes ocults i les seves larves, la seva principal font d’aliment.
Pigot verd
Castellà: Pito real
Científic: Picus virdiris
Garsa
Les garses són ocells intel·ligents i adaptatius que es troben en entorns urbans i rurals. Viuen en grups socials complexos i tenen la capacitat d’imitar sons. També són conegudes per col·leccionar objectes brillants i tenen un llenguatge vocal ric. La seva capacitat d’adaptació i comportament social les fa fascinants per a l’estudi ornitològic.
Castellà: Urraca
Científic: Pica pica
Gaig
Posseeix una memòria espacial excepcional, que li permet acumular i amagar menjar en diversos llocs, recordant la ubicació de cada provisió. A més, emet una àmplia gamma de crides i sons, que utilitza per comunicar-se amb altres gaigs, alertar de perills o reclamar territori. La seva alimentació és oportunista, ja que s’adapta a una gran varietat d’aliments, des de fruits secs, baies i consumidors primaris de tamany petit.
Castellà: Arrendajo Eurasático
Científic: Garrulus glandarius
Cucut
El cucut és migrador i famós pel seu comportament reproductiu parasitari. En lloc de construir els seus nius, pon els seus ous en els nius d’altres aus, especialment d’espècies més petites. El seu ou té un cicle més curt i neix abans. La cria expulsa els seus companys de niu, o no els deixa menjar fins que es moren. El cucut reparteix els seu ous en mes d’un niu diferent, tenint més possibilitats d’èxit en la reproducció. Fa bona la dita de “no posar els ous tots junts”.
Castellà: Cuco común
Científic: Cuculus canorus
Enganyapastors
Són aus nocturnes i crepusculars. Les seves crides vocals són variades i utilitzades per comunicar-se i marcar territori. Habita principalment en zones obertes i agrícoles. Es nodreix d’insectes grans i petits vertebrats. Algunes poblacions migren cap a l’Àfrica durant l’hivern.
Castellà: Chotacabras
Científic: Caprimulgus europaeus
Capsigrany
Com altres espècies de la mateixa família, les preses de gran mida que caça, per poder alimentar-se, les clava a les espines de les plantes, a fi d’esquarterar-les amb més facilitat o guardar-les per reserves d’aliments.
Castellà: Alcaudón común
Científic: Lanius senator
Merla
És un ocell passeriforme que es distingeix pel seu plomatge negre brillant. Els mascles tenen el bec groc i un anell orbital groc, mentre que les femelles tenen un plomatge marró fosc. Habita en una àmplia varietat d’hàbitats des de boscos fins a jardins urbans. La seva dieta és omnívora, alimentant-se principalment d’insectes durant la primavera i l’estiu i de fruits durant la tardor i l’hivern. El cant del mascle és melodiós i s’utilitza per establir territori i atraure parella. Construeix nius amb fang, molsa i herbes. Malgrat ser principalment sedentària, pot migrar cap al sud en regions septentrionals durant l’hivern.
Castellà: Mirlo
Científic: Turdus merula
Rossinyòl
Només ve a criar aquí i per trobar parella canta fins i tot de nit.
Castellà: Rebozuelo
Científic: Luscinia megarhynchos
Oreneta vulgar
Les orenetes són ocells migratoris reconeguts pel seu vol àgil i la construcció de nius amb fang i saliva en parets verticals. Prefereixen hàbitats oberts com camps i costes marítimes i es nodreixen principalment d’insectes, ajudant al control de plagues. Moltes espècies realitzen migracions llargues per reproduir-se.
Castellà: Golondrina común
Científic: Hirundo rustica
Falciot negre o avió negre
Si cau a terra, en tenir les potes molt curtes i les ales molt llargues, no pot aixecar el vol fins que troba un lloc elevat.
Castellà: Vencejo
Científic: Apus apus
Cuareta blanca o pastorella
És insectívor i sol adaptar-se a tots els hàbits oberts.
Castellà: Lavandera blanca
Científic: Motocilla alba
Raspinell comú o picasoques
Viu en bosc d’arbres grans i el seu bec punxegut i corbat li permet agafar petits invertebrats que troba als troncs dels arbres.
Castellà: Agateador Común
Científic: Certhia brachydactyla
Pit Roig
El seu nom ja et dona l’explicació per coneixe’l.
Castellà: Peti rojo europeo
Científic: Erithacus rubecola
Cargolet
És un ocell insectívor i rodonet, se’l reconeix per la cua dreta i és dels més petits que tenim. Amb el nom que té és fàcil donar explicacions divertides com: Pots explicar que has vist volar i sentir cantar un cargolet, i quan et mirin estranyat els hi comentes, doncs t’ho explicaré en castellà: pues he visto volar y oido cantar un chochín.
Castellà: Chochín
Científic: Troglodytes troglodytes
Consumidors Secundaris que es mengen als primaris
REPTILS
Llangardaix ocel·lat
És diürn i omnívor, alimentant-se principalment d’insectes i vegetació. Durant la primavera, els mascles exhibeixen comportament territorial i de seducció per reproduir-se. Presenta adaptacions físiques com una coloració que facilita el camuflatge i potes àgils per a la mobilitat en terrenys complicats.
Castellà: Lagarto ocelado
Científic: Timon lepidus
Vidriol o serp de vidre
És un llangardaix sense potes que pertany al grup dels Anguidae. Prefereix hàbitats humits com boscos i prats propers a l’aigua. És carnívor i s’alimenta principalment d’insectes, llimacs, cucs de terra entre d’altres. Durant la primavera, les femelles ponen els seus ous en nius excavats a terra. Té la capacitat de regenerar la cua si l’ha tingut de deixar per distreure a algun depredador mentre ell fugia. Tot i que no es troba en perill d’extinció, enfronta amenaces com la pèrdua d’hàbitat.
Castellà: Lución o enánago
Científic: Anguis fragilis
Sabies que alguns rèptils poden desfer-se de la seva cua per escapar dels depredadors?
Aquesta capacitat, coneguda com a autotomia, els permet escapar dels depredadors. Ho fan contraient els músculs esfínters de la cua per desprendre-la fàcilment en un punt de fragilitat natural. La cua desprèn moviments convulsius, distraient el depredador mentre el rèptil s’escapa. Després, la cua es regenera, tot i que pot ser lleugerament diferent de l’original. Aquest procés pot trigar diversos mesos. Aquesta adaptació, que pot salvar la vida del rèptil, ajuda a la supervivència d’aquestes espècies en situacions de perill.
Sargantana roquera
Habita principalment en zones rocoses com muntanyes i parets de pedra. Amb una mida d’uns 15-20 centímetres, té una coloració variable i és omnívora, alimentant-se d’insectes, vegetació i petits invertebrats. . Aquesta espècie destaca per la seva agilitat i capacitat de camuflatge.
Castellà: Lagartija roquera
Científic: Podarcis muralis
Dragó comú
És un rèptil petit de la família dels gecònids. Amb un cos allargat de 8 a 15 centímetres, prefereix hàbitats secs i rocosos i és nocturna. Es nodreix principalment d’insectes i altres invertebrats.
Castellà: Salamanquesa común
Científic: Tarentola mauritanica
Consumidors Secundaris que es mengen als primaris
Insectes
Escorpí Negre
És un caçador nocturn que utilitza el seu verí per capturar insectes i altres. Tot i que la seva picada pot ser dolorosa, rarament és mortal per adults sans. Hi ha altres escorpins amb el verí més potent. Els escorpins tenen embarassos de bastant més d’un any, perquè no pon ous, pareix les cries que neixen amb el exoesquelet molt tou i la mare se les carrega totes a l’esquena fins que s’endureix i es poden valdre per si soles.
Castellà: Escorpion negro
Científic: Escorpius flavicaidis
Escalopendra
És una de les més habituals a la zona del Mediterrani. Destaca pel seu cos segmentat amb bandes de color negre i marró i pot arribar als 15 centímetres de longitud.
És una depredadora nocturna que s’alimenta d’insectes, aranyes i fins i tot petits llangardaixos. Té un verí que pot causar dolor i inflamació, però no sol ser perillós per a persones sanes. Té 21 parell de potes i davant dues antenes foradades per injectar verí, darrere té com dues antenes perquè els depredadors no distingeixin el davant del darrere. De fet, son dels insectes més antics que existeixen i encara viu a dia d’avui.
Castellà: Cienpiés escalopendra
Científic: Scolopendra cingulata
Plegamans o pregadeu
Reconeixeràs la Mantis religiosa fàcilment per les seves potes anteriors plegades en forma d’oració. Aquestes extremitats estan equipades amb espines afilades per capturar insectes desprevinguts que s’acostin massa. La Mantis religiosa és una depredadora pacient. Roman perfectament immòbil esperant que la seva presa s’acosti per després llançar un atac llampec amb les seves potes. S’alimenta principalment de mosques, grills i papallones. La majoria practiquen el canibalisme sexual, és probable que el mascle es deixi devorar per assegurar que la femella tindrà proteïna per desenvolupar els fills que està engendrant.
Castellà: Mantis religiosa
Científic: Stagmonantis jenusta
Aranya de cul gros
Castellà: Araña tegenaria
Científic: Tegenaria domestica
Les aranyes són mestres teixidores que construeixen teranyines de seda resistent per capturar preses. Però no totes cacen així! Algunes salten o persegueixen les seves víctimes. Amb vuit ulls (que no sempre veuen bé) i un toc excepcional, detecten qualsevol moviment a la seva xarxa. I si perden una pota? No passa res, la poden regenerar! Definitivament, un insecte fascinant!
Aranya vespa
Castellà: Araña tigre
Científic: Argiope bruennichi
Tenen pèls sensorials a les potes que els permeten detectar vibracions i canvis en el corrent d’aire, ajudant-les a sentir l’acostament de les preses a la teranyina.
Aranya de potes llargues
Castellà: Araña de patas largas
Científic : Pholcus phalangioides
Les aranyes tenen un ritual de festeig per evitar que el mascle sigui devorat. El mascle no fertilitza directament la femella, sinó que deixa l’esperma en una teranyina especial i després la femella l’agafa amb unes petites potes especialitzades. Sorprenentment, en algunes espècies la femella pot menjar-se el mascle en acabat. La femella pon ous i els protegeix en un sac de seda fins que neixen.
Marieta de 7 punts
Tot i el seu nom, pot lluir entre dos i nou punts! A mesura que creixen, les larves d’aquest insecte experimenten canvis sorprenents en el seu aspecte, però no només això, també són capaces de recórrer llargues distàncies volant, fins i tot 100 quilòmetres! A l’hivern, però, prefereixen la tranquil·litat i busquen refugi en forats de roques o troncs d’arbre per hibernar. Si es senten en perill, tenen un truc ben curiós: es fan les “mortes vivents”, deixant-se caure i quedant-se immòbils.
Però la cosa no acaba aquí! Les marietes són mares prolífiques i ponen els ous en grups. Les seves cries, les larves, tenen una gana insaciable i poden arribar a devorar fins a 50 pugons al dia, convertint-se en controladores naturals de plagues. Després d’alimentar-se i créixer, passen per diverses etapes abans d’emergir com a marietes adultes i continuar el cicle.
Castellà: Mariquita de 7 puntos
Científic : Coccinella septempunctata