Consumidors primaris
Els consumidors primaris són una part vital dels ecosistemes, ja que són els que es nodreixen principalment de productors, com ara les plantes. Aquests animals són essencialment herbívors i són la font principal d’alimentació per a altres organismes en la cadena alimentària.
Consumidors primaris domèstics herbívors
Mamífers, remugants
Davant d’aliments amb poca proteïna, van adoptar la necessitat de consumir grans quantitats, el que els exposava durant llargs períodes als depredadors. Han evolucionat cap a un sistema de consum ràpid y en gran quantitat, desenvolupant estómacs altament especialitzats amb diversos compartiments que exerceixen funcions específiques. Quan un d’aquests estómacs es troba ple, els animals es retiren a llocs segurs per regurgitar la seva ingesta i tornar a mastegar-la de manera adequada, aquesta acció és crucial, ja que la saliva comença el procés de descomposició de la fibra vegetal en proteïna bruta. Aquesta descomposició continuava a través de bacteris, protozous i fongs abans de passar a l’intestí, on obté els nutrients necessaris. Aquesta adaptació a menjar en grans quantitats, amb estómacs voluminosos, ha conduït a l’evolució de cossos també voluminosos en aquests consumidors primaris.
Vaca (remugant)
Els bous fa molts anys que varen ser domesticats per usos agrícoles i se’ls valora principalment per la llet, la carn i el cuir. El cuir de bou és el més utilitzat de tots els animals, i una vegada adobat se’l pot fer servir per a una gran varietat d’usos. La carn bovina rep el nom de “carn de vedella” quan és d’un animal jove, i “carn de bou” quan és d’un animal adult, sigui vaca o bou. La ramaderia bovina es practica arreu del món.
Castellà: Vaca
Científic: Bos taurus
Cavall
Fa molts anys que va ser domesticat i, a diferència dels seus congèneres salvatges, no remuga. Té un estómac més petit i uns intestins extraordinàriament llargs, adaptats per a l’aprofitament constant de nutrients de la matèria vegetal que constitueix la seva dieta principal. Aquesta adaptació complexa reflecteix una evolució que respon a les necessitats específiques del seu entorn i de la seva relació simbiòtica amb l’ésser humà.
Castellà: Caballo
Científic: Equus caballus
Ovella (remugant)
Les ovelles possiblement són descendents del mufló salvatge, en castellà es diu “muflón”, i el nom científic és “ovis orientalis musimon”. Són criats principalment per la llana, carn i la llet. La llana d’ovella és la fibra animal més utilitzada i s’esquila quan comença la calor. El 2014 la FAO (Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’alimentació) va comunicar l’existència de més de 1200 milions de xais en tot el món.
Castellà: Oveja
Científic: Ovis orientalis aries
Cabra (remugant)
La cabra se la cria principalment per la carn i la llet. Són capaços d’alimentar-se de moltes plantes que d’altres animals no mengen. El pasturatge intensiu produeix la degradació dels ecosistemes, i això val per a tots els animals.
Castellà: Cabra
Científic: Capra hircus
Conill domèstic
És complicat determinar el nom científic d’aquest animal, ja que durant anys s’han realitzat encreuaments per augmentar la seva grandària i la seva capacitat reproductiva. Se’n diu que és l’animal més sostenible, perquè pot consumir aliments que nosaltres no solem consumir, i ha desenvolupat una estratègia vital: la cria massiva. Aquesta és la seva manera de garantir la supervivència, produint una gran quantitat de descendència per tal que els depredadors no els puguin exterminar completament. Gràcies a la seva adaptació a la vida en caus subterranis, aquests animals pateixen menys quan es troben en espais reduïts. Els nostres avantpassats els consideraven una font fiable de proteïna animal disponible durant tot l’any, contribuint a la seva importància en l’alimentació humana al llarg del temps.
Castellà: Conejo doméstico
Científic: Oryctolagus cuniculus
Consumidors primaris de la natura herbívors
Cabra salvatge (remugant)
La cabra salvatge viu a la península ibèrica. A Catalunya les zones que ni han més són el parc natural dels Ports i el parc natural de Montserrat.
Castellà: Cabra hispánica
Científic: Capra pyrenaica
Cabirol (remugant)
És el cèrvid més petit d’Euràsia, criden els dos sexes i són semblants al lladruc d’un gos. És un animal que s’adapta molt bé a tota mena d’habitats. Sol pasturar a punta de dia i a cap vespre.
Castellà: corzo
Científic: Capreolus capreolus
Porc Senglar
És un animal nocturn, ja que de dia dorm, té un olfacte molt bo, i fa servir el nas com una excavadora per buscar aliment. S’adapta a tot arreu i menja de tot. S’ha creuat amb altres races de porcs, entre elles el porc vietnamita, i a causa d’aquests encreuaments, té més mamelles que l’original, fet que els ha permès poder tenir més cries i poder quedar prenyades abans. Al tenir pocs depredadors s’ha convertit en una plaga molt forta i destructiva.
Castellà: Jabalí
Científic: Sus scrofa
Conill de bosc
Tenen unes potes posteriors molt potents que utilitzen per desplaçar-se corrent i saltant. Són exclusivament herbívors.
Castellà: Conejo de bosque
Científic: Oryctolagus cuniculus
Els conills, les llebres de la família dels lepòrids i els rosegadors que es nodreixen d’herba i derivats, han desenvolupat estratègies per sobreviure, la més important és reproduir-se diverses vegades a l’any. No obstant això, han de tenir en compte que la majoria d’aquests individus acabaran servint com a aliment pels consumidors secundaris i terciaris. Aquests consumidors tendeixen a seleccionar primer els animals més dèbils o malalts, i en cas que no hi hagi els depredadors, es podria generar una superpoblació i acabarien morint de fam o de malalties.
Consumidors que mengen llavors i el que troben
Rata comuna o de clavaguera
Està lligada a l’activitat humana, i gràcies a això, n’hi ha per tot el món. S’han fet rates alvines i altres varietats, utilitzades pels humans com a animal de laboratori o de companyia. Sol sortir de nit, mengen de tot, i poden criar de 2 a 8 llodrigades per any podent tenir de 6 a 14 cries cada vegada com la majoria dels rosegadors, si tenen aliment per fer-ho. Al tenir pocs depredadors, es poden convertir en plagues i transmetre moltes malalties.
Castellà: Rata común
Científic: Rattus norvegicus
Molts dels rosegadors, com les rates i els ratolins, tenen dents adaptades per menjar gairebé qualsevol cosa, igual que els omnívors com els senglars, els teixons i altres.
Esquirol vermell
Si passeges pel bosc i trobes pinyes trossejades i el centre pelat, saps que hi ha esquirols a prop. Aquests petits mamífers han desenvolupat dents especialitzades per obrir pinyes i consumir els seus deliciosos pinyons. A diferència d’altres rosegadors, els esquirols no necessiten baixar a terra per alimentar-se, (quan es troben a terra són més vulnerables a ser caçats). Han trobat el seu regne a les altures, pujant i saltant d’arbre en arbre amb increïble agilitat. Amb les seves llargues cues que els ajuden a mantenir l’equilibri, els esquirols es converteixen en autèntics acròbates del bosc.
Castellà: Ardilla común o roja
Científic: Sciurus vulgaris
Mira’l en acció al nostre instagram: Esquirol vermell
Ratolí mediterrani
La seva preferència pel clima mediterrani fa que no n’hi hagi al nord d’Espanya i a gran part dels Pirineus.
Castellà: Ratón moruno
Científic: Mus spretus
Ratolí de bosc
És un dels mamífers més abundants a la península Ibèrica, pot viure des del nivell del mar fins als 2600 metres d’altitud. La fecunditat de les femelles sol ser alta com la majoria dels rosegadors.
Castellà: Ratón de campo
Científic: Apodemus sylvaticus
Rata cellarda
La rata cellarda, quan té l’oportunitat, es sobrealimenta fins a acumular una considerable reserva de greix que li serà útil durant la hibernació. Quan hiberna, entra en un estat de letargia durant el qual la seva activitat metabòlica disminueix significativament, això provoca una baixada de la temperatura corporal i una disminució general de les funcions fisiològiques. D’aquí prové l’expressió popular “dormir com un liró”.
Castellà: Lirón careto
Científic: Eliomys quercinus
Talpó comú
El talp, un expert cavador! Aquests petits mamífers excavadors passen la major part de la seva vida sota terra on construeixen túnels complexos per trobar menjar i refugi. Amb un sentit de l’olfacte increïble, compensen la seva falta de visió per desplaçar-se en la foscor.
Castellà: Topo común o eurpeo
Científic: Talpa europaea
Alguns ocells són consumidors primaris importants a la cadena alimentària
El bec de les aus és una estructura òssia coberta per una beina de queratina que té una gran varietat de formes i mides. La forma del bec està estretament relacionada amb la dieta de l’au, ja que li permet obtenir l’aliment de manera eficient.
Aus que mengen llavors: tenen un bec fort i curt per a trencar les llavors.
Aus que mengen insectes: tenen un bec llarg i prim per a atrapar insectes.
Aus que mengen nèctar: tenen un bec llarg i fi per a aconseguir el nèctar de les flors.
Aus que mengen carronya: tenen un bec fort i corbat per a esquinçar la carn.
A més de la dieta, el bec també té altres funcions importants:
Per a construir nius: la majoria d’aus utilitzen el seu bec per a transportar materials de construcció.
Per a cuidar les cries: els pares fan servir el seu bec per a alimentar les seves cries.
Per a la defensa: algunes aus fan servir el seu bec com a arma per a defensar-se dels depredadors.
La gallina domèstica
La gallina, com algunes altres aus, necessita covar els seus ous durant un període de temps més llarg que altres espècies, això es deu al fet que les cries de gallina, els pollets, neixen amb la capacitat de córrer i alimentar-se per si soles poc després de néixer.
Castellà: Gallina doméstica
Científic: Gallus domesticus
Ànec mut
És un ànec que habita en forma salvatge a l’Amèrica tropical. Fa molts anys que es cria en captivitat i seleccionant animals s’han fet noves subespècies.
Castellà: Pato mudo o Pato criollo
Científic: Cairina moschata
Els ànecs són una de les poques aus que tenen òrgans sexuals externs. Són una característica inusual en el món de les aus. El penis dels ànecs es desplega durant l’aparellament per a la còpula. Aquesta adaptació sexual és una resposta evolutiva que permet una reproducció eficient dins de l’aigua.
Per a trencar la closca de l’ou, tots els ocells neixen amb una petita protuberància a la punta del bec, coneguda com a “diamant de bec”. Cau alguns dies després del naixement. Aquesta protuberància és dura i afilada, semblant a la punta d’un diamant i ajuda l’ocell a obrir l’ou mitjançant picades.
Perdiu vermella
És la gallinàcia salvatge més comuna. Incapaç de realitzar vols llargs, sol desplaçar-se a peu quan no se sent amenaçada. A la primavera, posa de 7 a 14 ous. Aquests són nidífugs, el que significa que poden caminar des del primer dia de vida.
Castellà: Perdiz roja
Científic: Alectoris rufa
Distingeix el mascle i la femella i escolta’l al nostre instagram: Perdiu vermella
Tudó
Es pot distingir per ser el més gros dels coloms, i per les taques blanques que té a cada costat del coll i a la part superior de cada ala, que es distingeix fins i tot quan vola.
Castellà: Paloma torcaz
Científic: Columba palumbus
Distingeix el mascle i la femella i escolta’l al nostre instagram: Tudó
A simple vista, potser no ho notem, però la closca d’ou està plena de petits porus. Aquests porus tenen dues funcions principals:
Respiració: Els porus permeten que l’oxigen entri a l’ou i que el diòxid de carboni surti, això és vital per al desenvolupament de l’embrió dins de l’ou.
Fecundació: Els espermatozoides necessiten entrar a l’ou a través dels porus per a fecundar l’òvul. Si l’ou no està fecundat, no es desenvoluparà l’embrió i l’ou acabarà podrint-se.
Tórtola turca
L’espècie va sorgir del sud d’Àsia, però ha colonitzat en poc temps de forma natural tot Europa, i ja ho està fent a Amèrica. S’ha adaptat molt bé als espais urbans, i en captivitat s’han fet de més colors, encara que la blanca és la més coneguda, i els mags la fan servir per als seus trucs.
Castellà: Tórtola turca
Científic: Streptopelia decaolto
Tant els mascles com les femelles del colom poden produir “llet de pap”, una substància nutritiva similar a la llet materna, però més rica en proteïnes i greixos. Aquesta llet és crucial per a la supervivència dels colomins durant les primeres setmanes de vida.
Altres exemples d’aus que també produeixen “llet de pap” inclouen els flamencs i els pingüins.
Els mascles s’alternen per alimentar els seus colomins amb llet de pap durant els primers dies. Després, gradualment, van introduint llavors i insectes a la seva dieta fins que, al cap d’un mes, els colomins ja són capaços d’alimentar-se per si mateixos.
Els coloms tenen una increïble capacitat d’orientació, podent volar centenars de quilòmetres i tornar al seu niu sense problemes. El seu sistema de navegació es basa en diversos factors, com ara el camp magnètic terrestre, la posició del sol i la memòria visual.
Assoleixen la maduresa sexual a una edat molt jove, al voltant dels tres mesos. Això els permet tenir diverses cries a l’any, augmentant així la seva població i compensant les pèrdues causades per la predació.Tenint en conta que hauran d’alimentar a molts consumidors secundaris i terciaris.
Colom de roca o salvatge
La raça és nativa d’Euràsia i del nord d’Àfrica. Al continent Americà es considera com a espècie invasora. S’ha adaptat a les ciutats i s’ha creuat amb altres races, això indica els orígens dels coloms domèstics. Tenen una forma de beure diferent dels altres ocells, són capaços de posar el bec dins l’aigua i engolir fins a tenir-ne gairebé prou.
Castellà: Paloma bravía
Científic: Columba livia
Per què les aus tenen ossos buits i ponen ous?
Per a poder volar, les aus han desenvolupat dues adaptacions importants:
1. Ossos buits: Els ossos de les aus són buits per dins, el que els fa molt lleugers. Això és important perquè permet a les aus volar amb més facilitat.
2.Ous: Les aus ponen ous en lloc de donar a llum a cries vives, evitant així haver de carregar amb el pes de les cries dins del seu cos.
Estornell vulgar
Els estornells es coordinen en volades massives, mostrant una sincronització perfecta en els seus moviments. Aquesta coordinació es basa en la resposta ràpida i local de cada ocell als moviments dels veïns, creant patrons que semblen funcionar com una sola entitat. Aquest comportament és crucial per a la protecció dels estornells contra els depredadors.
Castellà: Estornino pinto
Científic: Sturnus vulgaris
Distingeix el mascle i la femella i escolta’l al nostre instagram: Estornell vulgar
Pardal
S’ha adaptat bé amb els humans. Les femelles i els joves tenen el plomatge de tons marrons, els mascles tenen el to rogenc al voltant dels ulls i a les ales, amb una taca negra al pit.
Castellà: Gorrión común
Científic: Passer domesticus
Distingeix el mascle i la femella i escolta’l al nostre instagram: Pardal
Durbec
El bec del durbec, també conegut com a bec de ferro o trenca pinyols, és capaç de trencar fins i tot pinyols de cirera i olives. És el fringíl·lid més gran d’Europa.
Castellà: Pico grodo común
Científic: Coccothraustes coccothraustes
Trencapinyes
Té el bec tort per la funció de obrir pinyes i extreure els pinyos per menjar.
Castellà: Pico grodo común
Científic: Coccothraustes coccothraustes
Distingeix entre mascle i femella i escolta el seu cant al nostre instagram: Trencapinyes
A la nostra regió podem trobar quatre especies de fringíl·lids: el verdum, el pinsà comú, el passerell i la cadernera. Durant molt de temps aquestes aus han captivat la gent amb els seus cants melodiosos, fins i tot arribant a ser l’objecte d’organització de concursos de cant.
Verdum
El mascle es distingeix pel seu color verd groguenc, mentre que la femella presenta tonalitats més suaus i apagades.
Castellà: Verderon común
Científic: Carduelis chloris
Distingeix el mascle i la femella i escolta’l al nostre instagram: Verdum
Pinsà comú
Encara que s’adapta bé en molts hàbitats, s’estima més viure en zones boscoses, els mascles tenen els colors més vius que les femelles.
Castellà: Pinzón vulgar
Científic: Fringila coelebs
Distingeix el mascle i la femella i escolta’l al nostre instagram: Pinsà comú
Passerell
A l’hivern la població augmenta baixant dels llocs freds. El mascle té colors més vius, amb taques rosades al front i al pit, que poden ser més intensos depenen l’alimentació i l’edat. S’exhibeixen en època de cria.
Castellà: Pardillo común
Científic: Linaria cannabina
Distingeix el mascle i la femella i escolta’l al nostre instagram: Passerell
Cadernera
La cadernera, una espècie d’ocell comú a moltes zones urbanes i rurals, és notable tant pels seus colors intensos com pel seu bell cant.
Castellà: Jilguero
Científic: Carduelis carduelis
Distingeix el mascle i la femella i escolta’l al nostre instagram: Cadernera
Pinsà borroner o canonge
És un dels ocells més colorits de la nostra natura. Resident als Pirineus, al pre-Pirineu i als llocs humids. És molt fàcil d’identificar el mascle: Té la panxa d’un color rosa brillant, i la femella és d’un color gris beix.
Castellà: Camachuelo común
Científic: Pyrrhula pyrrhula
Distingeix el mascle i la femella i escolta’l al nostre instagram: Pinsà borroner
Gafarró
És el fringíl·lid més petit d’Europa. S’aclimata a tot arreu. El mascle és més colorit que la femella i és un parent dels canaris.
Castellà: Serín verdecillo
Científic: Serinus serinus
Distingeix el mascle i la femella i escolta’l al nostre instagram: Gafarró
Insectes herbívors
Llagosta egípcia
És l’ortòpter més gran de la nostra zona, les femelles son més grans que els mascles. Es distingeix de les altres llagostes per la mida gran dels adults i pel ratllat vertical dels ulls, aquest són els distintius més característics.
Castellà: Langosta egipcia
Científic: Anacridium aegyptium
Llagosta
Hi ha bastants subespècies de llagostes, i amb les potes del darrere poden fer grans salts, inclús poden volar, emigrant fins a trobar aliment.
Castellà: Saltamontes
Científic: Caelifera sp.
Processionària del pi
En diuen processionària del pi perquè quan es desplacen van una darrere l’altre. Fan els nius amb un material que gairebé ni el foc els pot destruir i té uns pèls tant urticants que et poden fer al·lèrgia sense tocar-les. Amb totes aquestes defenses es converteixen en plagues.
Castellà: Procesionaria del pino
Científic: Thaumetopoea pityocampa
Cuca de llum
Les cuques de llum, escarabats bioluminescents, solen ser un record de la infància per a moltes persones però cada vegada són més difícils de trobar a Catalunya i al món.
Aquestes criatures són sensibles als canvis ambientals i la seva disminució pot estar relacionada amb l’ús de plaguicides, la llum artificial i altres factors com el canvi climàtic.
Castellà: Luciérnagas o bichos de luz
Científic: Lampyridae (família)
El Projecte Cucadellum, impulsat per biòlegs i naturalistes, pretén recopilar dades sobre la situació real de les cuques de llum a Catalunya, incloent-hi informació sobre les espècies presents i els seus hàbitats.
Podeu col·laborar en aquest projecte enviant observacions i fotografies a través de la pàgina web del projecte.
Segons les especies quan son larves fan llum per dir als depredadors que tenen mal
gust, i quan son adults per trobar-se quan els convé.
La majoria de les xinxes són insectes petits que s’alimenten de la saba de les plantes, per fer-ho perforen la tija o les fulles amb el seu estilet, un òrgan bucal punxegut.
Xinxa roja
El mateix disseny pot tenir 2 o 3 colors, que poden ser: vermell, negre, blanc i carabassa.
Castellà: Chinche adornada de vientre rojo
Científic: Eurydema ornata
Bernat pudent
El Bernat pot desprendre un líquid amb una olor desagradable per dissuadir depredadors.
Castellà: Chinche verde
Científic: Nezara viridula
Vespa de sorra
Hi ha moltes variants de vespes i n’hi ha per tot el món. La vespa de sorra cria en grups que fan forats a la sorra i quan cacen algun insecte, el posen al seu niu perquè mengin els petits.
Castellà: Avispa de las arenas
Científic: Cerceris arenaria
Vespa paperera
La vespa paperera, com altres espècies de vespes, té una dieta diversa que inclou nèctar, pol·len, erugues i insectes, i ens ajuden a controlar les plagues dels nostres cultius.
A més, construeixen nius amb fusta i matèria vegetal. La seva saliva els permet crear una pasta que modelen en cel·les hexagonals idèntiques. Aquesta habilitat tan precisa els ha valgut el sobrenom “d’inventors del paper”.
Castellà: Avispa cartonera
Científic: Polistes dominula
Mosquit comú
Aquest mosquit és capaç de viure en gairebé tots els tipus d’aigües.
Castellà: Mosquito trompetero
Científic: Culex pipiens
Les femelles dels mosquits per reproduir-se necessiten menjar sang i al tenir com una agulla fina quan et pica gairebé no te’n adones, van picant a tot el que té sang calenta i es converteixen en transmissors de moltes malalties.
Mosquit-tigre
Es tracta d’una espècie invasora, amb la femella que exhibeix ornamentació característica en forma de bandes blanques. Un tret distintiu d’aquesta espècie és la banda longitudinal aïllada que es troba al tòrax.
Castellà: Mosquito tigre
Científic: Aedes albopictus
Tàvec o mosca de bou
Aquests no piquen, mosseguen i son mes dolorosos.
Castellà: Tábano
Científic: Tabanus bromius
Típula d’hort o de la col
Es confon amb el mosquit però és més gran i te les potes més llargues i no pica. És inofensiu per les persones.
Castellà: Típula o zancudo
Científic: Tipula oleracea
Grill domèstic
Mengen vegetals i derivats, i hi ha països que els tenen com a mascotes.
Castellà: Grillo
Científic: Acheta domesticus
Cuc de farina
Depèn del que mengin, pot servir per al consum humà o animal. Com molts insectes, fan unes quantes metamorfosis en la seva vida. Quan són larves són capaces de degradar el poliestirè.
Castellà: Gusano de la harina
Científic: Tenebrio molitor
Els cucs de la farina i els grills són dos dels insectes més comuns que es crien en granges per al consum, tant per animals com per humans.
Abella de la mel
Dins d’una colònia d’abelles de la mel hi ha tres rols principals: la reina, les abelles obreres i els abellots. La reina és responsable de la reproducció, mentre que les abelles obreres realitzen la major part del treball com: recol·lectar el menjar, netejar els ruscos (nius d’abelles), cura de les petites i fer de guardians, que treballant conjuntament per al funcionament adequat de la colònia. Els abellots es dediquen principalment a la reproducció.
Castellà: Abeja
Científic: Apis mellifera
Papallona reina
És considerada una de les espècies més boniques de la nostra zona. No hi ha diferències marcades entre els sexes, cosa que els fa particularment encantadors. A més, la seva capacitat reproductiva és notable: depenent del temps i les condicions ambientals, poden reproduir-se diverses vegades durant l’any. Aquesta versatilitat reproductiva els permet adaptar-se i prosperar en una àmplia diversitat d’hàbitats i condicions.
Castellà: Cola de golondrina
Científic: Papilio machaon
Pots trobar el procés evolutiu de la Papallona reina al nostre instagram.
Les papallones, com totes les famílies d’animals, han desenvolupat diversos sistemes per a viure.
El cicle de vida de la papallona comença amb la posta d’ous.
D’aquests ous surten erugues, que s’alimenten de diversos tipus de plantes. Després de créixer, les erugues es transformen en crisàlides, on es metamorfosen en papallones adultes. i canvien la dieta passant a menjar nèctar, ajudant les plantes a pol·linitzar-se. Aquest cicle es repeteix, ja que les papallones ponen ous per començar un nou cicle de vida.
La vida de les papallones pot variar molt.
Algunes viuen només uns dies, mentre que d’altres poden viure durant mesos. Algunes papallones emigren grans distàncies, mentre que d’altres romanen en la mateixa zona.
Atalanta o rei
L’atlanta és un migrador habitual a la zona mediterrània, arribant des d’octubre fins a novembre. Prové del centre i nord d’Europa i sol tenir descendència entre març i abril. Aquesta nova generació posteriorment colonitzarà l’àrea d’origen dels seus progenitors, complint un cicle migratori fascinant que enriqueix els ecosistemes que travessa.
Castellà: Atalanta o rei
Científic: Vanessa atalanta
Blanca de la col
El nom ja ho diu, blanca amb detalls negres molt ben posats, que els mascles troben irresistibles, per això els tenen.
Castellà: Blanca de la col
Científic: Pieris brassicae
Blaveta comuna
Existeixen diverses espècies de blavetes, sovint molt semblants entre elles. Per distingir-les és necessari disposar de fotografies ben enfocades i conèixer les característiques específiques de cada espècie, com ara formes, colors i mides, així com les diferències entre els mascles i les femelles.
Castellà: Mariposa ícaro
Científic: Polyommatus icarus
Bufaforats
També és coneguda com a “Borinot” o “papallona colibrí” per la seva semblança sorprenent amb els ocells colibrí, tant pel seu vol ràpid i erràtic com per la seva manera d’alimentar-se, visitant flors i mantenint-se en l’aire mentre extreu el nèctar amb la seva llarga probòscide, una estructura similar al bec d’un colibrí. Aquesta similitud en el comportament i en l’aparença física entre aquests dos grups d’animals ha captivat l’atenció dels observadors de la natura i ha donat lloc al nom popular “papallona colibrí”.
Castellà: Pollilla esfinge colibrí
Científic: Macroglossum stellatarum
Algunes papallones de nit
Graèllsia
És nativa de França i de la península Ibèrica, i és considerada una de les papallones més boniques que podem trobar durant la nit. Les seves erugues es nodreixen principalment de les fulles del pi roig (Pinus sylvestris), del pi de Salzmann (Pinusnigra salzmannii) i, ocasionalment, del pi negre (Pinus uncinata).
Castellà: Mariposa Isabelina
Científic: Graellsia isabellae
Pots trobar més informació sobre la Graèllsia al nostre instagram.
Gran paó de nit
També conegut com a bruixa, és l’insecte més gran d’Europa, arribant a mesurar fins a 17 cm d’envergadura alar. Es creu que espanta els seus depredadors mimetitzant-se com un mussol. Les antenes dels mascles tenen una forma plomallada, mentre que les de les femelles són més fines. Aquests apèndixs serveixen als mascles per detectar les feromones que emeten les femelles a una distància de més de vint quilòmetres, ja que la seva vida és breu i han de trobar-se, aparellar-se i pondre ous en menys d’una setmana.
A mitjans, de primavera les seves erugues es tornen gruixudes i famolenques. Quan arriba l’hivern, busquen un forat i teixeixen un capoll fort i fosc on passaran la metamorfosi fins a la primavera, quan naixerà un altre paó de nit. Aquesta nova generació només viurà una setmana, però viurà intensament durant aquest curt període.
Castellà: Gran pavón
Científic: Saturnia pyri
Borinot de la mort
Un altre nom pel qual és coneguda és “cap de mort”, amb l’aparença que recorda a una calavera humana, ha contribuït a la seva fama de ser un presagi sinistre, com si portés una maledicció. Va inspirar la pel·lícula “El silenci dels anyells” on apareix a la caràtula. Tot i que la seva imatge pot resultar inquietant, és important recordar que aquesta papallona té un paper vital en l’ecosistema i en la bellesa de la natura.
Castellà: Esfinge de la muerte
Científic: Acherontia atropos
Mol·luscos que mengen plantes
Llimac negre
A diferència dels cargols, els llimacs van perdre la seva closca durant l’evolució. Tot i no tenir closca, s’han adaptat i són vitals per a l’ecosistema. Ajuden a descompondre matèria orgànica i serveixen d’aliment per a diverses espècies.
Castellà: Babosa común
Científic: Arion ater
Cargol bover
És el cargol més abundant de la nostra regió, present en gairebé totes les comarques, i és difícil trobar una zona on no es coneguin receptes per a la seva preparació culinària.
Castellà: Caracol de jardín
Científic: Cornu aspersum
Els cargols són hermafrodites, és a dir, que tenen òrgans sexuals masculins i femenins alhora. Això vol dir que tenen la capacitat de produir tant espermatozous com òvuls.
No obstant això, els cargols no poden fecundar-se a ells mateixos. Per a reproduir-se, necessiten un altre cargol amb qui aparellar-se. Durant l’aparellament, la part masculina d’un cargol fecunda la part femenina de l’altre, i viceversa.
D’aquesta manera, ambdós cargols poden gaudir dels beneficis de tenir dos sexes. Poden produir ous i espermatozous, i això els permet tenir una major probabilitat de reproduir-se amb èxit.
Cargol vinyal
És l’altre espècie de cargol gran que tenim, i sol viure en conreus de secà.
Castellà: Caracol común o burgajo
Científic: Otala punctata
Cargol monja o cristià
Té una coloració molt variable, sovint presenta en tota la superfície, bandes més o menys marcades, es poden trobar en totes les tonalitats, des del color crema fins al marró fosc, en la mateixa espècie.
Castellà: Choneta o chanet
Científic: Eobania vermiculata
Cargolina
Durant la temporada seca és habitual trobar grups nombrosos de cargols blancs ratllats amb tons marrons. Aquesta espècie sol exhibir una coloració variable i una mida relativament petita i sovint es troba adherida a les tiges del fonoll i altres plantes.
Castellà: Caracol de las dunas
Científic: Theba pisana