Consumidors primaris

Cavall

Fa molts anys que va ser domesticat i, a diferència dels seus congèneres salvatges, no remuga. Té un estómac més petit i uns intestins extraordinàriament llargs, adaptats per a l’aprofitament constant de nutrients de la matèria vegetal que constitueix la seva dieta principal. Aquesta adaptació complexa reflecteix una evolució que respon a les necessitats específiques del seu entorn i de la seva relació simbiòtica amb l’ésser humà.

Castellà: Caballo
Científic: Equus caballus

Ovella (remugant)

Les ovelles possiblement són descendents del mufló salvatge, en castellà es diu “muflón”, i el nom científic és “ovis orientalis musimon”. Són criats principalment per la llana, carn i la llet. La llana d’ovella és la fibra animal més utilitzada i s’esquila quan comença la calor. El 2014 la FAO (Organització de les Nacions Unides per l’Agricultura i l’alimentació) va comunicar l’existència de més de 1200 milions de xais en tot el món.

Castellà: Oveja
Científic: Ovis orientalis aries

Cabra (remugant)

La cabra se la cria principalment per la carn i la llet. Són capaços d’alimentar-se de moltes plantes que d’altres animals no mengen. El pasturatge intensiu produeix la degradació dels ecosistemes, i això val per a tots els animals.

Castellà: Cabra
Científic: Capra hircus

Conill domèstic

És complicat determinar el nom científic d’aquest animal, ja que durant anys s’han realitzat encreuaments per augmentar la seva grandària i la seva capacitat reproductiva. Se’n diu que és l’animal més sostenible, perquè pot consumir aliments que nosaltres no solem consumir, i ha desenvolupat una estratègia vital: la cria massiva. Aquesta és la seva manera de garantir la supervivència, produint una gran quantitat de descendència per tal que els depredadors no els puguin exterminar completament. Gràcies a la seva adaptació a la vida en caus subterranis, aquests animals pateixen menys quan es troben en espais reduïts. Els nostres avantpassats els consideraven una font fiable de proteïna animal disponible durant tot l’any, contribuint a la seva importància en l’alimentació humana al llarg del temps.

Castellà: Conejo doméstico
Científic: Oryctolagus cuniculus

Cabra salvatge (remugant)

La cabra salvatge viu a la península ibèrica. A Catalunya les zones que ni han més són el parc natural dels Ports i el parc natural de Montserrat.

Castellà: Cabra hispánica
Científic: Capra pyrenaica

Cabirol (remugant)

És el cèrvid més petit d’Euràsia, criden els dos sexes i són semblants al lladruc d’un gos. És un animal que s’adapta molt bé a tota mena d’habitats. Sol pasturar a punta de dia i a cap vespre.

Castellà: corzo
Científic: Capreolus capreolus

Porc Senglar

És un animal nocturn, ja que de dia dorm, té un olfacte molt bo, i fa servir el nas com una excavadora per buscar aliment. S’adapta a tot arreu i menja de tot. S’ha creuat amb altres races de porcs, entre elles el porc vietnamita, i a causa d’aquests encreuaments, té més mamelles que l’original, fet que els ha permès poder tenir més cries i poder quedar prenyades abans. Al tenir pocs depredadors s’ha convertit en una plaga molt forta i destructiva.

Castellà: Jabalí
Científic: Sus scrofa

Conill de bosc

Tenen unes potes posteriors molt potents que utilitzen per desplaçar-se corrent i saltant. Són exclusivament herbívors.

Castellà: Conejo de bosque
Científic: Oryctolagus cuniculus

Rata comuna o de clavaguera

Està lligada a l’activitat humana, i gràcies a això, n’hi ha per tot el món. S’han fet rates alvines i altres varietats, utilitzades pels humans com a animal de laboratori o de companyia. Sol sortir de nit, mengen de tot, i poden criar de 2 a 8 llodrigades per any podent tenir de 6 a 14 cries cada vegada com la majoria dels rosegadors, si tenen aliment per fer-ho. Al tenir pocs depredadors, es poden convertir en plagues i transmetre moltes malalties.

Castellà: Rata común
Científic: Rattus norvegicus

Esquirol vermell

Si passeges pel bosc i trobes pinyes trossejades i el centre pelat, saps que hi ha esquirols a prop. Aquests petits mamífers han desenvolupat dents especialitzades per obrir pinyes i consumir els seus deliciosos pinyons. A diferència d’altres rosegadors, els esquirols no necessiten baixar a terra per alimentar-se, (quan es troben a terra són més vulnerables a ser caçats). Han trobat el seu regne a les altures, pujant i saltant d’arbre en arbre amb increïble agilitat. Amb les seves llargues cues que els ajuden a mantenir l’equilibri, els esquirols es converteixen en autèntics acròbates del bosc.

Castellà: Ardilla común o roja
Científic: Sciurus vulgaris

Ratolí mediterrani

La seva preferència pel clima mediterrani fa que no n’hi hagi al nord d’Espanya i a gran part dels Pirineus.

Castellà: Ratón moruno
Científic: Mus spretus

Ratolí de bosc

És un dels mamífers més abundants a la península Ibèrica, pot viure des del nivell del mar fins als 2600 metres d’altitud. La fecunditat de les femelles sol ser alta com la majoria dels rosegadors.

Castellà: Ratón de campo
Científic: Apodemus sylvaticus

Rata cellarda

La rata cellarda, quan té l’oportunitat, es sobrealimenta fins a acumular una considerable reserva de greix que li serà útil durant la hibernació. Quan hiberna, entra en un estat de letargia durant el qual la seva activitat metabòlica disminueix significativament, això provoca una baixada de la temperatura corporal i una disminució general de les funcions fisiològiques. D’aquí prové l’expressió popular “dormir com un liró”.

Castellà: Lirón careto
Científic: Eliomys quercinus

Talpó comú

El talp, un expert cavador! Aquests petits mamífers excavadors passen la major part de la seva vida sota terra on construeixen túnels complexos per trobar menjar i refugi. Amb un sentit de l’olfacte increïble, compensen la seva falta de visió per desplaçar-se en la foscor.

Castellà: Topo común o eurpeo
Científic: Talpa europaea

La gallina domèstica

La gallina, com algunes altres aus, necessita covar els seus ous durant un període de temps més llarg que altres espècies, això es deu al fet que les cries de gallina, els pollets, neixen amb la capacitat de córrer i alimentar-se per si soles poc després de néixer.

Castellà: Gallina doméstica
Científic: Gallus domesticus

Ànec mut

És un ànec que habita en forma salvatge a l’Amèrica tropical. Fa molts anys que es cria en captivitat i seleccionant animals s’han fet noves subespècies.

Castellà: Pato mudo o Pato criollo
Científic: Cairina moschata

Perdiu vermella

És la gallinàcia salvatge més comuna. Incapaç de realitzar vols llargs, sol desplaçar-se a peu quan no se sent amenaçada. A la primavera, posa de 7 a 14 ous. Aquests són nidífugs, el que significa que poden caminar des del primer dia de vida.

Castellà: Perdiz roja
Científic: Alectoris rufa

Tudó

Es pot distingir per ser el més gros dels coloms, i per les taques blanques que té a cada costat del coll i a la part superior de cada ala, que es distingeix fins i tot quan vola.

Castellà: Paloma torcaz
Científic: Columba palumbus

Tórtola turca

L’espècie va sorgir del sud d’Àsia, però ha colonitzat en poc temps de forma natural tot Europa, i ja ho està fent a Amèrica. S’ha adaptat molt bé als espais urbans, i en captivitat s’han fet de més colors, encara que la blanca és la més coneguda, i els mags la fan servir per als seus trucs.

Castellà: Tórtola turca
Científic: Streptopelia decaolto

Colom de roca o salvatge

La raça és nativa d’Euràsia i del nord d’Àfrica. Al continent Americà es considera com a espècie invasora. S’ha adaptat a les ciutats i s’ha creuat amb altres races, això indica els orígens dels coloms domèstics. Tenen una forma de beure diferent dels altres ocells, són capaços de posar el bec dins l’aigua i engolir fins a tenir-ne gairebé prou.

Castellà: Paloma bravía
Científic: Columba livia

Estornell vulgar

Els estornells es coordinen en volades massives, mostrant una sincronització perfecta en els seus moviments. Aquesta coordinació es basa en la resposta ràpida i local de cada ocell als moviments dels veïns, creant patrons que semblen funcionar com una sola entitat. Aquest comportament és crucial per a la protecció dels estornells contra els depredadors.

Castellà: Estornino pinto
Científic: Sturnus vulgaris

Pardal

S’ha adaptat bé amb els humans. Les femelles i els joves tenen el plomatge de tons marrons, els mascles tenen el to rogenc al voltant dels ulls i a les ales, amb una taca negra al pit.

Castellà: Gorrión común
Científic: Passer domesticus

Durbec

El bec del durbec, també conegut com a bec de ferro o trenca pinyols, és capaç de trencar fins i tot pinyols de cirera i olives. És el fringíl·lid més gran d’Europa.

Castellà: Pico grodo común
Científic: Coccothraustes coccothraustes

Trencapinyes

Té el bec tort per la funció de obrir pinyes i extreure els pinyos per menjar.

Castellà: Pico grodo común
Científic: Coccothraustes coccothraustes

Verdum

El mascle es distingeix pel seu color verd groguenc, mentre que la femella presenta tonalitats més suaus i apagades.

Castellà: Verderon común
Científic: Carduelis chloris

Pinsà comú

Encara que s’adapta bé en molts hàbitats, s’estima més viure en zones boscoses, els mascles tenen els colors més vius que les femelles.

Castellà: Pinzón vulgar
Científic: Fringila coelebs

Passerell

A l’hivern la població augmenta baixant dels llocs freds. El mascle té colors més vius, amb taques rosades al front i al pit, que poden ser més intensos depenen l’alimentació i l’edat. S’exhibeixen en època de cria.

Castellà: Pardillo común
Científic: Linaria cannabina

Cadernera

La cadernera, una espècie d’ocell comú a moltes zones urbanes i rurals, és notable tant pels seus colors intensos com pel seu bell cant.

Castellà: Jilguero
Científic: Carduelis carduelis

Pinsà borroner o canonge

És un dels ocells més colorits de la nostra natura. Resident als Pirineus, al pre-Pirineu i als llocs humids. És molt fàcil d’identificar el mascle: Té la panxa d’un color rosa brillant, i la femella és d’un color gris beix.

Castellà: Camachuelo común
Científic: Pyrrhula pyrrhula

Gafarró

És el fringíl·lid més petit d’Europa. S’aclimata a tot arreu. El mascle és més colorit que la femella i és un parent dels canaris.

Castellà: Serín verdecillo
Científic: Serinus serinus

Llagosta egípcia

És l’ortòpter més gran de la nostra zona, les femelles son més grans que els mascles. Es distingeix de les altres llagostes per la mida gran dels adults i pel ratllat vertical dels ulls, aquest són els distintius més característics.

Castellà: Langosta egipcia
Científic: Anacridium aegyptium

Llagosta

Hi ha bastants subespècies de llagostes, i amb les potes del darrere poden fer grans salts, inclús poden volar, emigrant fins a trobar aliment.

Castellà: Saltamontes
Científic: Caelifera sp.

Processionària del pi

En diuen processionària del pi perquè quan es desplacen van una darrere l’altre. Fan els nius amb un material que gairebé ni el foc els pot destruir i té uns pèls tant urticants que et poden fer al·lèrgia sense tocar-les. Amb totes aquestes defenses es converteixen en plagues.

Castellà: Procesionaria del pino
Científic: Thaumetopoea pityocampa

Cuca de llum

Les cuques de llum, escarabats bioluminescents, solen ser un record de la infància per a moltes persones però cada vegada són més difícils de trobar a Catalunya i al món.
Aquestes criatures són sensibles als canvis ambientals i la seva disminució pot estar relacionada amb l’ús de plaguicides, la llum artificial i altres factors com el canvi climàtic.

Castellà: Luciérnagas o bichos de luz
Científic: Lampyridae (família)

Xinxa roja

El mateix disseny pot tenir 2 o 3 colors, que poden ser: vermell, negre, blanc i carabassa.

Castellà: Chinche adornada de vientre rojo
Científic: Eurydema ornata

Bernat pudent

El Bernat pot desprendre un líquid amb una olor desagradable per dissuadir depredadors.

Castellà: Chinche verde
Científic: Nezara viridula

Vespa de sorra

Hi ha moltes variants de vespes i n’hi ha per tot el món. La vespa de sorra cria en grups que fan forats a la sorra i quan cacen algun insecte, el posen al seu niu perquè mengin els petits.

Castellà: Avispa de las arenas
Científic: Cerceris arenaria

Vespa paperera

La vespa paperera, com altres espècies de vespes, té una dieta diversa que inclou nèctar, pol·len, erugues i insectes, i ens ajuden a controlar les plagues dels nostres cultius.

A més, construeixen nius amb fusta i matèria vegetal. La seva saliva els permet crear una pasta que modelen en cel·les hexagonals idèntiques. Aquesta habilitat tan precisa els ha valgut el sobrenom “d’inventors del paper”.

Castellà: Avispa cartonera
Científic: Polistes dominula

Mosquit comú

Aquest mosquit és capaç de viure en gairebé tots els tipus d’aigües.

Castellà: Mosquito trompetero
Científic: Culex pipiens

Mosquit-tigre

Es tracta d’una espècie invasora, amb la femella que exhibeix ornamentació característica en forma de bandes blanques. Un tret distintiu d’aquesta espècie és la banda longitudinal aïllada que es troba al tòrax.

Castellà: Mosquito tigre
Científic: Aedes albopictus

Tàvec o mosca de bou

Aquests no piquen, mosseguen i son mes dolorosos.

Castellà: Tábano
Científic: Tabanus bromius

Típula d’hort o de la col

Es confon amb el mosquit però és més gran i te les potes més llargues i no pica. És inofensiu per les persones.

Castellà: Típula o zancudo
Científic: Tipula oleracea

Grill domèstic

Mengen vegetals i derivats, i hi ha països que els tenen com a mascotes.

Castellà: Grillo
Científic: Acheta domesticus

Cuc de farina

Depèn del que mengin, pot servir per al consum humà o animal. Com molts insectes, fan unes quantes metamorfosis en la seva vida. Quan són larves són capaces de degradar el poliestirè.

Castellà: Gusano de la harina
Científic: Tenebrio molitor

Abella de la mel

Dins d’una colònia d’abelles de la mel hi ha tres rols principals: la reina, les abelles obreres i els abellots. La reina és responsable de la reproducció, mentre que les abelles obreres realitzen la major part del treball com: recol·lectar el menjar, netejar els ruscos (nius d’abelles), cura de les petites i fer de guardians, que treballant conjuntament per al funcionament adequat de la colònia. Els abellots es dediquen principalment a la reproducció.

Castellà: Abeja
Científic: Apis mellifera

Papallona reina

És considerada una de les espècies més boniques de la nostra zona. No hi ha diferències marcades entre els sexes, cosa que els fa particularment encantadors. A més, la seva capacitat reproductiva és notable: depenent del temps i les condicions ambientals, poden reproduir-se diverses vegades durant l’any. Aquesta versatilitat reproductiva els permet adaptar-se i prosperar en una àmplia diversitat d’hàbitats i condicions.

Castellà: Cola de golondrina
Científic: Papilio machaon

Atalanta, Vanessa o rei

L’atlanta és un migrador habitual a la zona mediterrània, arribant des d’octubre fins a novembre. Prové del centre i nord d’Europa i sol tenir descendència entre març i abril. Aquesta nova generació posteriorment colonitzarà l’àrea d’origen dels seus progenitors, complint un cicle migratori fascinant que enriqueix els ecosistemes que travessa.

Castellà: Numerada, Vanesa o Almirante rojo
Científic: Vanessa atalanta

Blanca de la col

El nom ja ho diu, blanca amb detalls negres molt ben posats, que els mascles troben irresistibles, per això els tenen.

Castellà: Blanca de la col
Científic: Pieris brassicae

Blaveta comuna

Existeixen diverses espècies de blavetes, sovint molt semblants entre elles. Per distingir-les és necessari disposar de fotografies ben enfocades i conèixer les característiques específiques de cada espècie, com ara formes, colors i mides, així com les diferències entre els mascles i les femelles. 

Castellà: Mariposa ícaro
Científic: Polyommatus icarus

Bufaforats

També és coneguda com a “Borinot” o “papallona colibrí” per la seva semblança sorprenent amb els ocells colibrí, tant pel seu vol ràpid i erràtic com per la seva manera d’alimentar-se, visitant flors i mantenint-se en l’aire mentre extreu el nèctar amb la seva llarga probòscide, una estructura similar al bec d’un colibrí. Aquesta similitud en el comportament i en l’aparença física entre aquests dos grups d’animals ha captivat l’atenció dels observadors de la natura i ha donat lloc al nom popular “papallona colibrí”.

Castellà: Pollilla esfinge colibrí
Científic: Macroglossum stellatarum

Graèllsia

És nativa de França i de la península Ibèrica, i és considerada una de les papallones més boniques que podem trobar durant la nit. Les seves erugues es nodreixen principalment de les fulles del pi roig (Pinus sylvestris), del pi de Salzmann (Pinusnigra salzmannii) i, ocasionalment, del pi negre (Pinus uncinata).

Castellà: Mariposa Isabelina
Científic: Graellsia isabellae

Gran paó de nit

També conegut com a bruixa, és l’insecte més gran d’Europa, arribant a mesurar fins a 17 cm d’envergadura alar. Es creu que espanta els seus depredadors mimetitzant-se com un mussol. Les antenes dels mascles tenen una forma plomallada, mentre que les de les femelles són més fines. Aquests apèndixs serveixen als mascles per detectar les feromones que emeten les femelles a una distància de més de vint quilòmetres, ja que la seva vida és breu i han de trobar-se, aparellar-se i pondre ous en menys d’una setmana.

A mitjans, de primavera les seves erugues es tornen gruixudes i famolenques. Quan arriba l’hivern, busquen un forat i teixeixen un capoll fort i fosc on passaran la metamorfosi fins a la primavera, quan naixerà un altre paó de nit. Aquesta nova generació només viurà una setmana, però viurà intensament durant aquest curt període.

Castellà: Gran pavón
Científic: Saturnia pyri

Borinot de la mort

Un altre nom pel qual és coneguda és “cap de mort”, amb l’aparença que recorda a una calavera humana, ha contribuït a la seva fama de ser un presagi sinistre, com si portés una maledicció. Va inspirar la pel·lícula “El silenci dels anyells” on apareix a la caràtula. Tot i que la seva imatge pot resultar inquietant, és important recordar que aquesta papallona té un paper vital en l’ecosistema i en la bellesa de la natura.

Castellà: Esfinge de la muerte
Científic: Acherontia atropos

Llimac negre

A diferència dels cargols, els llimacs van perdre la seva closca durant l’evolució. Tot i no tenir closca, s’han adaptat i són vitals per a l’ecosistema. Ajuden a descompondre matèria orgànica i serveixen d’aliment per a diverses espècies.

Castellà: Babosa común
Científic: Arion ater

Cargol bover

És el cargol més abundant de la nostra regió, present en gairebé totes les comarques, i és difícil trobar una zona on no es coneguin receptes per a la seva preparació culinària.

Castellà: Caracol de jardín
Científic: Cornu aspersum

Cargol vinyal

És l’altre espècie de cargol gran que tenim, i sol viure en conreus de secà.

Castellà: Caracol común o burgajo
Científic: Otala punctata

Cargol monja o cristià

Té una coloració molt variable, sovint presenta en tota la superfície, bandes més o menys marcades, es poden trobar en totes les tonalitats, des del color crema fins al marró fosc, en la mateixa espècie.

Castellà: Choneta o chanet
Científic: Eobania vermiculata

Cargolina

Durant la temporada seca és habitual trobar grups nombrosos de cargols blancs ratllats amb tons marrons. Aquesta espècie sol exhibir una coloració variable i una mida relativament petita i sovint es troba adherida a les tiges del fonoll i altres plantes.

Castellà: Caracol de las dunas
Científic: Theba pisana