Projecte Nus: La Sarreta
Jaume Escayola fundador del projecte NUS
Palets industrial fora mida:
Amb les fustes de mida petita del reciclatge dels palets, que fins aleshores es consideraven residus, van dissenyar i construir jardineres per cultiu urbà, adaptables a tots els reconets.
El sistema modular NUS, permetia una instal.lació d’horts en els espais més singulars ,podent ajustar els mòduls en funció de l’espai (balconades, racons,etc…) Es va dissenyar un trípode plegable per facilitar el transport i l’amagatzamatge. Amb la finalitat de poder alçar tres jardineres on cultivar un convinat de vegetals i plantes aromàtiques repel·lent de plagues.
La major part dels vegetals, són plantes invasores,per tant, per aconsseguir un desenvolupament productiu òptim, les seves arrels han d’estar degudament separades per a evitar estrangulacions subterrànies entre si. El sistema modular” NUS”, permatia tenir diversitat d’espècies agrupades en un mateix espai, i al mateix temps separades entre si.
Hort vertical amb fusta reciclada:
Aquest sistema d’hort vertical, servia per protegir les parets de les cases, per substituir els aïllaments artificials
En espais amb molt pocs metres quadrats, podies plantar-hi tota mena de plantes.
L’hort vertical, també tenia la possibilitat de ser col·locat en forma de túnel (paret a banda i banda). La teulada estava construïda amb cinturons de seguretat reciclats.
Els prestatges del nivell superior de l’hort vertical, estaven destinats a plantes grimpadores (tomaqueres, mongeteres, etc.) per aconseguir que les mateixes plantes generessin ombra a les dels nivells inferior que no necessitaven tanta llum per desenvolupar-se de manera òptima.
El cultiu es realitzava amb bossa de plàstics a mida de cada jardinera, això facilitava el trasllat de la planta a una altra ubicació de la instal·lació o a casa d’un comprador de manera còmoda i pràctica.
El sustracte NUS Natural eleborat amb : Tèrbola rossa, fibra de coco, escorça de pi , fibra de bruc compostada, fem d’au i micorrisses. Contenia, tot el que les plantes poden trovar a la naturalesa, sent així la seva producción més satisfactòria. Mantenia la gran majoria de plagues al marges, gràcies a les accions preventives que tenen els fongs(micorrizas) al colonitzar les arrels, cosa que en el shorts comuns no succeïx, minimitzant d’aquesta forma les cures i l’ús de qualsevol plaguicida.
Creació de la granja escola
La situació econòmica de l’empresa passava per moments molt crítics, havíem rebut diverses suspensions de pagaments, però en assabentar-se que un conegut que tenia un refugi d’animals, buscava algú que els adoptes perquè ell per qüestions d’edat ja no se’n podia fer càrrec. Les ganes i la il·lusió de tenir tots aquells animals va fer sorgir una reflexió:
“sempre tenim excuses per deixar de fer coses “No tinc temps, no tinc diners, no tinc lloc.
Amb la filosofia de fer-nos el que necessitéssim amb el que trobéssim. Es va començar la contrucio de gàbies i tot el necessari per acollir aquells animals, amb tota classe de materials de rebuig. En realitat un animal només necessita menjar, aigua, espai i parella.
Amb les donacions de les sobres d’un forn de pà, i l’orgànic que es llençava d’un supermercat, es va estudiar quins animals els hi agradava i més profit en podien treure. Els excrements dels animals servien d’aliment per les plantes.
El boca-orella va fer que amb poc temps el lloc fos molt visitat per gent que els hi agradaven els animals, però sobretot pares amb els nens que gaudien molt amb el contacte dels habitants del refugi. També rebíem cada vegada més oferiments d’adopció de tota mena d’animals, que per diferents motius els propietaris no se’n podia fer càrrec. Lloc i escombraries per construir moltes més places al refugi n’hi havien, el problema era com mantenir tot allo econòmicament,(veterinaris, aliment,neteja i cura dels animals).
La solució a la que vam arribar va ser, fer una granja escola per ensenyar el cercle de la vida als més petits.
Ens vam proposar el repte de crear un entorn que sorprengues els visitants per captar només arribar tota la seva atenció. Amb creació de estructures curioses, funcionals i amb materials reciclats. Un cop començat el projecte van aparèixer tota classe d’artistes que volien col·laborar.
Sempre que venia algú que feia coses simplement per la necessitat de fer-les, el rebíem amb els braços oberts i li buscàvem un lloc per poder-les exposar i ensenyar, perquè els nens poguessin veure que hi ha gent que es diverteix cuidant plantes, animals, observant la natura, creant coses amb el que troba… en
definitiva, passar-s’ho bé sense tenir una pantalla al davant.
El projecte es va anar fent gran i vàrem anar a alguna fira per promocionar-ho. Vàrem dissenyar unes plaques tipus “Mecano” per fer casetes transportables, i plaques pel terra i altres idees per transformar espais.
I quan ho varem tenir tot muntat, la burocràcia d’aquest país ens ho va fer desmuntar, amb amenaces de multes. Varem buscar una casa de pagès on poder traslladar tot el projecte, i la vam trobar. Varem haver de fer moltes obres per adequar les instal·lacions, i al final, al cap d’un any ens diuen que per poder continuar hem de tramitar uns permisos i que aquest tràmit durarà uns 3 anys. La urgència era tan gran que varem haver de cedir tots els animals. Tenir que
trinxar-ho tot va ser molt dur. No fèiem cap mal a ningú i ensenyàvem coses que creiem que son necessàries.
Vem fer uns llibres amb uns personatges nascuts a llocs gens favorables, i col·laborant i aportant el que podia cada un, anaven fent el que necessitaven, i sempre que hi hagués un problema, analitzar-lo entre tots per buscar-hi solucions. I varem ressorgir amb el nom d’AufènixBarcelona