Un apartat on ensenyem les idees que vam portar a cap, reciclant i col·laborant amb la natura.

Amb les fustes de mida petita del reciclatge dels palets, que fins aleshores es consideraven residus, van dissenyar i construir jardineres per cultiu urbà, adaptables a tots els reconets.

El sistema modular NUS, orientat a residència d’avis, permetia una instal·lació d’horts en els espais més singulars, podent ajustar els mòduls en funció de l’espai (balconades, racons,etc.) Es va dissenyar un trípode plegable per facilitar el transport i l’emmagatzematge. Amb la finalitat de poder alçar tres jardineres on cultivar un combinat de vegetals i plantes aromàtiques repel·lent de plagues.

La major part dels vegetals, són plantes invasores,per tant, per aconsseguir un desenvolupament productiu òptim, les seves arrels han d’estar degudament separades per a evitar estrangulacions subterrànies entre si. El sistema modular” NUS”, permatia tenir diversitat d’espècies agrupades en un mateix espai, i al mateix temps separades entre si.

El cultiu es realitzava amb bosses de plàstic reciclat a mida de cada jardinera, així facilitava el trasllat de la planta a un altre ubicació de la instal·lació o a casa d’un comprador de manera còmode i pràctica.

Nus Natural va ser elaborat amb: Tèrbola rossa, fibra de coco, escorça de pi i fulla de bruc compostada, fem d’au i micorrizàs. És a dir, tot el que les plantes podien trobar a la naturalesa, sent així la seva producció més satisfactòria. Va mantenir la gran majoria de plagues al marge, gràcies a les accions preventives que tenien els fongs (com les micorrizes), que van colonitzar les arrels, fet que no succeïa en els horts comuns, minimitzant d’aquesta manera les cures i l’ús de qualsevol plaguicida.

Aquest sistema d’hort vertical, servia per protegir les parets de les cases, per substituir els aïllaments artificials.

En espais amb molt pocs metres quadrats, podies plantar-hi tota mena de plantes.

L’hort vertical, també es podria construir en format de túnel, amb una paret a cada costat.

El sostre era construït amb plaques fàcils de muntar, elaborades amb el mateix material reciclat que s’utilitza en els cinturons de seguretat, els retalls eren aprofitats per fer els terres de les jardineres.

Les plantes grimpadores es disposaven a la part superior de l’hort vertical, com ara tomaqueres o mongeteres, proporcionant ombra a les plantes ubicades més avall que no necessitaven tanta exposició solar. A més, aquest hort es combinava amb plantes d’horta i aromàtiques, que actuaven com a repel·lents naturals de plagues.

La situació econòmica de l’empresa passava per moments molt crítics, havíem rebut diverses suspensions de pagaments, però en assabentar-se que un conegut que tenia un refugi d’animals, buscava algú que els adoptes perquè ell per qüestions d’edat ja no se’n podia fer càrrec. Les ganes i la il·lusió de tenir tots aquells animals va fer sorgir una reflexió:
“sempre tenim excuses per deixar de fer coses “No tinc temps, no tinc diners, no tinc lloc.
Amb la filosofia de fer-nos el que necessitéssim amb el que trobéssim. Es va començar la contrucio de gàbies i tot el necessari per acollir aquells animals, amb tota classe de materials de rebuig. En realitat un animal només necessita menjar, aigua, espai i parella.

Amb les donacions de les sobres d’un forn de pà, i l’orgànic que es llençava d’un supermercat, es va estudiar quins animals els hi agradava i més profit en podien treure. Els excrements dels animals servien d’aliment per les plantes.

En les galeries de fotos podreu veure una petita mostra de la fauna i els estris que oferia Nus.

El boca-orella va fer que amb poc temps el lloc fos molt visitat per gent que els hi agradaven els animals, però sobretot pares amb els nens que gaudien molt amb el contacte dels habitants del refugi. També rebíem cada vegada més oferiments d’adopció de tota mena d’animals, que per diferents motius els propietaris no se’n podia fer càrrec. Lloc i escombraries per construir moltes més places al refugi n’hi havien, el problema era com mantenir tot allo econòmicament,(veterinaris, aliment,neteja i cura dels animals).
La solució a la que vam arribar va ser, fer una granja escola per ensenyar el cercle de la vida als més petits.

Ens vam proposar el repte de crear un entorn que sorprengues els visitants per captar només arribar tota la seva atenció. Amb creació de estructures curioses, funcionals i amb materials reciclats. Un cop començat el projecte van aparèixer tota classe d’artistes que volien col·laborar.

Sempre que venia algú que feia coses simplement per la necessitat de fer-les, el rebíem amb els braços oberts i li buscàvem un lloc per poder-les exposar i ensenyar, perquè els nens poguessin veure que hi ha gent que es diverteix cuidant plantes, animals, observant la natura, creant coses amb el que troba… en definitiva, passar-s’ho bé sense tenir una pantalla al davant.

El projecte va experimentar un creixement notable, gracies a participar en diverses fires per promocionar-lo. Vam dissenyar plaques tipus “Mecano” per a la creació de casetes transportables, a més de desenvolupar solucions pel sòl i altres propostes innovadores per a la transformació d’espais.

Quan ho vam tenir tot muntat, la burocràcia d’aquest país ens va obligar a desmuntar-ho amb amenaces de multes. Vam buscar una casa de pagès on poguéssim traslladar tot el projecte i finalment la vam trobar. Es van executar moltes obres per adaptar les instal·lacions. No obstant això, al cap d’un any ens van informar que, per continuar, havíem de tramitar alguns permisos que en principi ens havien comunicat que no eren necessaris. Un procés que duraria uns tres anys. Finalment ens vam veure obligats a cedir tots els animals. Va ser una decisió molt dolorosa. No causàvem cap mal a ningú i compartíem coneixements que consideràvem essencials.

El desànim i les frustracions eren molt grans, però la convicció de compartir la nostra manera de veure el món,ens va fer com l’au fènix,reneixer de les nostres cendres, però aquesta vegada amb contes pels més petits.
Així va néixer el projecte Au Fènix Barcelona.

Com a símbol, ens vam decantar per un colom de la pau, per referir-nos que el missatge que volíem transmetre no era de destrucció, sinó de pau i col·laboració.