Productors
La fotosíntesi és un procés que realitzen les plantes, les algues i alguns bacteris per convertir la llum solar, el diòxid de carboni i l’aigua en glucosa i oxigen.
És essencial per a la vida a la Terra ja que és la principal font d’oxigen a la nostra atmosfera. La glucosa produïda durant la fotosíntesi serveix d’aliment per a les plantes. A més, els animals es beneficien d’aquesta glucosa quan consumeixen plantes o altres animals que han consumit plantes. També juga un paper clau en el cicle del carboni, ja que les plantes absorbeixen el diòxid de carboni de l’atmosfera.
Sense la fotosíntesi, la vida tal com la coneixem no seria possible.
En la secció dels productors, és crucial destacar que tots ells tenen el seu propi sistema de reproducció.
Alguns es reprodueixen amb l’ajuda del vent o mitjançant la interacció amb insectes, els quals transporten el pol·len (els elements fecundadors de les plantes) a altres ubicacions. Això possibilita la pol·linització i la formació de fruits. A més, altres animals poden consumir aquests fruits i dispersar les llavors, contribuint a l’expansió de cada especie.
Començarem amb els productors més grans i anirem descendint; sense ells, la vida no seria possible. Realitzarem una breu revisió dels més reconeguts, començant pels arbres.
Arbres
Els pins aprofiten els espais oberts pels incendis, aguanten les pinyes molt de temps i amb les altes temperatures del foc s’obren i deixen caure les seves llavors a terra amb unes condicions lliures de competidors, fet que es considera una adaptació als incendis. L’escalfor del sòl, amb el pas del temps, també pot contribuir a l’obertura de les pinyes.
Pi blanc
S’utilitza per fer caixes d’embalatge, taulers d’aglomerat i pasta de paper. És un gran productor de resina que s’extreu mitjançant talls que es fan al tronc. De la resina o trementina se’n poden obtenir diferents productes útils per a la indústria química (fabricació de vernissos, aiguarràs, gomes adhesives…)
Castellà: Pino carrasco
Científic: Pinus halepensis
Pi pinyer
A les zones de clima mediterrani, es planta i s’afavoreix des de fa molts segles per explotar-ne els seus saborosos pinyons, que tenen un preu elevat i s’utilitzen en pastisseria i cuina. Espanya és el primer productor mundial de pinyons de pi pinyer.
Castellà: Pino piñonero
Científic: Pinus pinea
Tant les glans de l’alzina com els del roure són comestibles, tot i que algunes poden ser més amargants i requerir l’eliminació dels tanins. Una vegada retirats, es poden utilitzar per a una gran varietat de plats.
Alzina
Les alzines proporcionen un habitatge important per a molts animals, com ara ocells, insectes i mamífers petits. Les seves branques ofereixen protecció dels depredadors, i les seves fulles i fruits serveixen d’aliment.
Castellà: Encina
Científic: Quercus Ilex ssp. ballota
Els roures produeixen glans, que són els seus fruits. Les glans contenen l’embrió del futur arbre i necessiten ser dispersades per a germinar i créixer. Els ratolins de bosc són uns dels principals dispersors de glans. Un estudi del CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) va observar que els ratolins de bosc es comporten de manera diferent segons l’olor que perceben. En presència d’olor de geneta, un depredador natural dels ratolins, es mostren més cauts a l’hora de buscar i manipular les glans, i sols agafen les necessàries. En canvi, quan detecten l’olor d’altres ratolins, agafen més glans de les que consumeixen i algunes les enterren per menjar-se-les un altre dia, i tant com si els hi falla la memòria o tenen algun accident, ja queden les glans plantades, per això les fa el roure.
Roure martinenc
Aquests majestuoses arbres poden viure durant centenars d’anys, el què els converteix en testimonis silenciosos de la història.
A la nostra zona en trobem alguns exemplar magnífics com el roure del Giol que es troba al davant de l’església de Santa Coloma Sasserra, al municipi de Castellcir o el roure de Boladeres a Moià.
Castellà: Roble pubescente
Científic: Quercus pubescens
Om
L’om produeix fruits sense llavor per despistar els animals que se les mengen. El cas de l’om és un cas particular perquè les llavors no estan adaptades a la dispersió pels animals, com ho fan moltes altres espècies. En canvi, les llavors dels oms tenen estructures especialitzades que els permeten ser transportades pel vent i l’aigua. Això els permet colonitzar nous hàbitats i augmentar la seva distribució geogràfica.
Castellà: Olmo común
Científic: Ulmus minor
Pollancre
Les seves llavors són minúscules i tenen uns pèls llargs cotonosos dissenyats expressament perquè la dispersió es faci a través del vent, i així arribar el més lluny possible. A més ho fan en una quantitat desmesurada.
Castellà: chopo
Científic: Populus nigra
Auró blanc
Les llavors de l’auró son voladores o helicòpters naturals i s’anomenen sàmares. Juntament amb el seus parents, la blada (Acer opalus) i l’auró negre (Acer monspessulanum) tenyeixen de colors grocs i vermells encesos el nostre paisatge de tardor.
Castellà: Arce menor
Científic: Acer campestre
Lledoner
És un arbre de procedència oriental i introduït al nostre país per l’home. La fusta té una gran flexibilitat i per aquesta raó al món rural es fa servir per fer forques i altres estris de pagès. Els fruits un cop madurs són molt dolços i comestibles.
Castellà: Almez
Científic: Celtis australis
Ginebre
El ginebre o ginebró és una planta molt resinosa, i quan s’escalfa, aquesta sàvia esdevé un oli que antigament era molt apreciat pels pastors d’alta muntanya per curar les ferides del bestiar.
Castellà: Enebro
Científic: Juniperus communis ssp.communis
Arbustos
Arç Blanc
És de la família de les rosàcies com la maduixa, el roser o la pomera i es fan servir per empeltar pomeres, cirerers, pruneres, etc. per la seva resistència i adaptació. Antigament, els fusters feien servir les espines com a claus i en temps de fam es molien els fruits per fer-ne farina.
Castellà: Espino blanco
Científic: Crataegus monogyna
Sanguinyol
La fusta del sanguinyol és molt dura, densa i resistent i era molt estimada per fer les llançadores dels telers, per a les manetes de les eines, i altres articles petits. Els seus prims brots llenyosos, que són d’una fusta molt dura, es feien servir per fer dagues, clavilles, broquetes, fletxes, etc.. L’arquer prehistòric conegut com Ötzi l’home de gel, descobert l’any 1991 a la frontera entre Itàlia i Àustria, portava fletxes fetes amb sanguinyol.
Castellà: Cornejo
Científic: Cornus sanguinea
Llentiscle
El llentiscle, o mata de cabrit, és un arbust mediterrani apreciat pel bestiar i per la seva resina, el màstic. Usat des de l’antiguitat com a goma de mastegar, avui té aplicacions en odontologia, vernissos, pastisseria i floristeria. Però, la seva popularitat provoca un espoli preocupant als boscos.
Castellà: Lentisco
Científic: Pistacia lentiscus
Més informació: Llentiscle
Cirerer d’arboç
El seu fruit un cop madur és dolç i molt bo per menjar, però no en mengis moltes cireretes de pastor que si no t’emborratxaràs.
Castellà: Madroño
Científic: Arbutus unedo
Ginesta
És una planta de la família de les lleguminoses, com la mongeta, el pèsol o el trèvol, plantes fixadores de nitrogen a terra. La dispersió de les llavors de la ginesta és anomenada dispersió balística. Les seves tavelles un cop seques es van torçant fins que arriba un moment en el qual esclaten i les seves llavors surten disparades.
Castellà: Retama de olor
Científic: Spartium junceum
Altres plantes que utilitzen la dispersió balística:
Català: Cardàmine hirsuta
Castellà: Mastuerzo menor
Científic: Cardamine hirsuta
Català: Viola d’olor
Castellà: Violeta común
Científic: Viola odorata
Català: Esquitxagossos
Castellà: Pepinillo del diablo
Científic: Ecballium elaterium
Garric
També conegut com a coscoll, garriga o blaca. Històricament, el garric s’ha utilitzat com aliment per al kermes (cotxinilles), per extraure un tint de color roig anomenat carmesí. De les glans se n’alimenten animals molt diversos com alguns insectes, alguns ocells, els ratolins o els porcs senglars i també es dona com aliment a ovelles i porcs.
Castellà: Coscoja o chaparro
Científic: Quercus coccifera subsp. coccifera
Saüc
El saüc s’ha utilitzat tradicionalment per les seves propietats medicinals. El seu nom llatí, Sambucus, deriva d’un tipus d’instrument de vent que es fabrica amb les seves branques sense medul•la. El saüc era un arbre sagrat i molt respectat per diferents creences i es plantava prop de les cases per allunyar els mals esperits. També es diu que la seva fusta mai s’ha d’utilitzar per a fer foc, ja que això atreuria els mals esperits.
Castellà: Sauco
Científic: Sambucus nigra
Més informació: Saüc
Esbarzer
Les llavors de les mores estan envoltades per una closca dura que els proporciona protecció contra el sistema digestiu dels ocells. Quan un ocell ingereix les llavors, l’àcid estomacal ajuda a trencar aquesta closca. Posteriorment, en excretar les llavors, contribueix a dispersar-les, permetent que puguin germinar en nous llocs, facilitant la seva dispersió.
Castellà: Zarza
Científic: Rubus ulmifolius
Aladern
És una planta dioica, el que significa que té arbustos mascles i femelles separats. Això vol dir que només les plantes femelles poden produir les baies vermelles brillants que sovint veiem a l’aladern durant la tardor i l’hivern. Quan floreix a la primavera s’omplen d’abelles.
Castellà: Aladierno
Científic: Rhamnus alaternus
Romaní
El romaní o romer és un arbust de la família Labiades, de fulles perennes, que es troba a les pinedes de pi blanc i a més s’usa en jardineria. L’essència de les fulles de romaní s’utilitza en perfumeria, les seves infusions i extractes en alcohol són desinfectants i vulnerants i s’utilitza també el romaní per aromatitzar plats i ingredients. De les flors de romaní que pol·linitzen les abelles se n’obté una mel daurada.
Castellà: Romero
Científic: Rosmarinus officinalis
Més informació: Romaní
Plantes herbàcies
Malva
Des de l’antiguitat s’ha considerat una planta amb unes grans propietats medicinals. És una indicadora de què al terra hi ha molt nitrogen. A molts països el seu consum és habitual i la pots trobar a les parades de verdura dels mercats.
Castellà: Malva
Científic: Malva sylvestris
Més informació: Malva
Ortiga
L’ortiga té una llarga història d’usos medicinals, culinaris i tèxtils. Des de l’antiguitat, s’ha utilitzat per a tractar una varietat de malalties i dolències, així com per a alimentar a la gent i teixir roba. També s’ha utilitzat per fer insecticides i adobs per als cultius.
Castellà: Ortiga mayor
Científic: Urtica dioica
Més informació: Ortiga
Timó o farigola
El timó o farigola és la planta més popular del nostre entorn. Els nostres avis i besavis ja coneixeien les seves propietats medicinals i el bon gust que dona a la cuina, per això, a l’hivern, no podia faltar una bona sopa de timó a la taula.
Castellà: Tomillo
Científic: Thymus vulgaris
Més informació: Farigola
Pericó (herba de Sant Joan)
El pericó o herba foradada es caracteritza per les glàndules translúcides de les seves fulles que vistes a contrallum, semblen estar foradades. Al macerar les seves flors en oli, 40 dies a sol i serena, obtindrem un oli vermellós fantàstic per cops i cremades. Les infusions ens poden ajudar en estats depressius.
Castellà: Hierba de San Juan
Científic: Hypericum perforatum
Més informació: Pericó
Trèvol de prat
El trèvol de prat és una herba perenne que s’asseca a l’hivern i torna a brotar d’arrel a la primavera. S’ha cultivat per a ferratge i a més és una gran planta per a fer adobs en verd.
Castellà: Trébol común
Científic: Trifolium pratense
Plantatge
El plantatge està adaptat a sòls trepitjats i que es desbrossen sovint. És una planta amb unes propietats medicinals excel·lents.
Castellà: Llantén
Científic: Plantago spp
Més informació: Plantatge
Borraina
L’expressió “quedar-se en aigua de borraines” es refereix a quan alguna cosa no arriba a concretar-se o no produeix els resultats esperats, quedant en una mena de no res. En canvi s’ha demostrat que és una planta amb unes grans virtuts energitzants.
Castellà: Borraja
Científic: Borago officinalis
Més informació: Borraina
Dent de Lleó
Els paracaigudes de la natura. Les seves llavors recorren gran distància impulsades pel vent. Es poden menjar les seves fulles tendres i amb la seva arrel torrada es pot fer una mena de cafè sense cafeïna igual que amb l’arrel de xicòria. Té propietats diürètiques per això també se l’anomena pixallits.
Castellà: Diente de león
Científic: Taraxacum officinale
Verdolaga
La verdolaga és molt més que una simple planta que sovint considerem una mala herba. Aquesta planta humil ha estat valorada durant segles per les seves propietats medicinals, culinàries i fins i tot màgiques.
Castellà: Verdolaga
Científic: Portulaca oleracea
Més informació: Verdolaga
Alfals o userda
Amb les seves arrels profundes, és una font vital de nitrogen per al sòl. Representa una forma natural i altament beneficiosa de preparar i enriquir els camps agrícoles. A més, és una font d’aliment molt apreciada pel bestiar, donat el seu alt contingut nutricional. També és apta per al consum humà.
Castellà: Alfalfa
Científic: Medicago sativa
Llúpol
Ingredient essencial en l’elaboració de la cervesa, donant-li el toc amarg característic i ajudant a la seva conservació.
Castellà: Alfalfa
Científic: Medicago sativa
Panical
És una planta anomenada estepicursora. Tota la planta en assecar-se se separa de l’arrel i el vent la fa rodar com les que surten a les pel·lis de l’oest ajudant a la dispersió de les llavors a llocs llunyans, per això també rep el nom de card corredor.
Científic: Eryngium campestre
Castellà: Cardo corredor
Pipiripip, rosella
Rosella, babol, badabadoc, caputxí, colet, gall, gallaret, lloca, paparota, paramà, pipiripip, quiquiriquic son alguns dels noms populars que rep aquesta planta que a la primavera omple de vermell molts camps de conreu.
Castellà: Amapola
Científic: Papaver rhoeas
Més informació: Rosella
Margall bord
Germà bord de l’ordi. Les seves llavors viatgen de polissons enganxats als nostres mitjons o al pelatge dels animals. La més coneguda per enganxar-se a la nostra roba són els gats (Setaria viridis)
Castellà: Cebada bastarda
Científic: Hordeum murinum
Julivert bord
És involuntàriament coneguda perquè els seus petits fruits eriçats de pues ganxudes s’enganxen a la roba i als pèls dels mamífers, així s’asseguren la dispersió per zoocòria. A l’estiu, els gossos peluts i els xais sense esquilar en van plens.
Castellà: Perejil borriquero
Científic: Torilis arvensis ssp.neglecta
Altres plantes que utilitzen aquest tipus de dispersió anomenat zoocòria:
Català: Repalassa
Castellà: Bardana
Científic: Arctium minus
Català: Llapassa borda
Castellà: Cachurrera
Científic: Xanthium echinatum ssp.italicum
Català: Bident frondós
Castellà: Cachurrera
Científic: Bidens frondosa
Català: Agrimònia
Castellà: Hierba de San Guillermo
Científic: Agrimonia eupatoria
Català: Llengua de ca
Castellà: Lengua de perro
Científic: Cynoglossum creticum
Català: Pastanaga borda
Castellà: Zanahoria silvestre
Científic: Daucus carota ssp.carota
Repalassa
Fa unes fulles exuberants. Del seu fruit va sorgir la idea de la invenció del velcro.
Castellà: Lampazo
Científic: Arctium minus
Orquidies
Moltes orquídies enganyen als insectes sexualment, assemblant-se a la femella fins i tot en la seva olor. Algunes espècies ofereixen allotjament a canvi que transportin el pol·len fins al pròxim allotjament. Totes les plantes han trobat una manera enginyosa de sobreviure en aquest món.
Abellera vera o apífera
El Bages destaca per l’abundància d’espècies d’aquest gènere, notable pel seu original sistema de pol·linització. Aquest reclam és olfactiu i també visual, perquè el gran pètal bellament acolorit anomenat label imita l’olor i el color o la forma de la femella del pol·linitzador específic. Els pol·linis s’adhereixen al cos dels mascles estafats mentre intenten desesperadament copular amb les falses femelles. Així l’insecte podrà després pol·linitzar altres flors en intentar copular amb elles.
Castellà: Abejera, flor de abeja
Científic: Ophrys apifera
Flor de l’home penjat
Les seves flors, agrupades en un espiga densa, tenen l’aspecte d’un home penjat que porta un gran casc.
Castellà: Flor del ahorcado
Científic: Orchis anthropophora
Plantes paràsites
Les plantes parràsites són un grup divers d’organismes vegetals que, en comptes de fabricar el seu propi aliment mitjançant la fotosíntesi, depenen d’altres plantes per a obtenir nutrients. Actuen com a veritables “vampirs” del regne vegetal, robant recursos essencials per al seu creixement i supervivència.
Hi ha diverses estratègies que utilitzen les plantes parasitàries per alimentar-se de les seves víctimes, anomenades hostes:
Vesc
És un exemple de planta semiparàsita. Té clorofil·la i pot realitzar la fotosíntesi per obtenir part dels seus nutrients. No obstant això, també parasita altres plantes, a través d’arrels especialitzades anomenades haustoris, penetra al xilema de l’arbre hoste i absorbeix aigua i nutrients addicionals. Els excrements d’ocells tenen un paper important en la seva dispersió. Quan un ocell consumeix fruits del vesc, les llavors passen pel seu sistema digestiu sense ser digerides. Els excrements actuen com a goma d’enganxar natural, fixant les llavors a la branca de l’arbre, el lloc ideal per iniciar la seva vida semiparàsita.
Castellà: Muérdago
Científic: Viscum album
Cuscuta o cabells de farigola
És un exemple de planta hemiparàsita. Té la capacitat de realitzar la fotosíntesi, però també parasita altres plantes per obtenir aigua, minerals i altres nutrients. La Cuscuta s’enrotllen al voltant de l’amfitrió i estableixen connexions amb el sistema vascular de la planta amfitriona per extreure els nutrients.
Castellà: Cabellos de tomillo
Científic: Cuscuta epithymum
Frare del romaní
Un haloparàsit és una planta que no és capaç de produir els seus propis aliments a través de la fotosíntesi, no només viuen a costa d’altres plantes, sinó que ho fan de manera completa, sense ser capaces de subsistir de manera independent.
Castellà: Jopo
Científic: Orobanche latisquama
Plantes tòxiques
Les plantes tòxiques o plantes verinoses són les espècies de plantes que contenen en certes parts dels seus òrgans, de vegades en tots, substàncies tòxiques principalment les que afecten els humans o els animals domèstics. Les substàncies tòxiques que contenen les plantes són generalment compostos orgànics o més rarament minerals
Estramoni
Coneguda des de l’antiguitat per la seva toxicitat i emprada com a medicinal. Com va dir Paracelso, “Tot és verí i res no és verí, només la dosi fa el verí”. Alguns pagesos la planten als seus horts per fer fora els talps als quals no els agrada fer camins a prop les seves arrels.
Castellà: Estramonio
Científic: Datura stramonium
Matapoll
El matapoll és una planta tòxica, que el ramat respecta. Provoca irritació pel contacte prolongat amb la pell. La resina que es troba a l’escorça del matapoll s’havia utilitzat com a purgant extremadament potent, amb risc evident de sobredosi. És una planta mediterrània d’ambients càlids, ben distribuïda a la comarca de Bages però enlloc sol ser abundosa. Té capacitat per rebrotar ràpidament després d’un incendi forestal.
Castellà: Torvisco
Científic: Daphne gnidium
Si vols aprofundir en el tema, et recomanem visitar aquesta secció del web
[El medi natural del Bages i del Moianès]
Ens ha semblat molt didàctica i està plena d’informació útil.