Sempreviva, ramell de Sant Ponç [CATALÀ]
Helicriso, perpetua o siempreviva [CASTELLÀ]
La sempreviva (Helichrysum stoechas) també anomenada ramell de Sant Ponç, flor de Sant Joan, flors de tot l’any o maçanella, és una planta aromàtica perenne de la família de les asteràcies. Originària de la regió mediterrània, aquesta espècie es distingeix per les seves petites flors grogues brillants que es mantenen fresques i vibrants fins i tot després d’assecar-se, d’aquí el seu nom comú. Utilitzada tradicionalment en la medicina popular per les seves propietats antiinflamatòries i cicatritzants, la sempreviva també és apreciada en jardineria per la seva resistència i el seu baix manteniment.
Descripció
La sempreviva (Helichrysum stoechas) és una planta perenne pertanyent a la família de les asteràcies. Aquesta espècie presenta les següents característiques botàniques:
- Tija: La planta té tiges erectes, primes i ramificades, que poden assolir una alçada d’entre 20 i 50 cm. Les tiges estan cobertes de petits pèls que els donen una aparença blanquinosa o grisenca.
- Fulles: Les fulles són alternes, allargades i estretes, de color verd grisenc. Són lleugerament coriàcies i sovint estan recobertes per una densa pilositat que les protegeix de la pèrdua d’aigua.
- Flors: Les inflorescències són capítols agrupats en corimbes terminals. Cada capítol està compost per nombroses flors tubulars de color groc brillant. Les flors són hermafrodites i floreixen principalment a la primavera i l’estiu.
- Fruit: El fruit és un aqueni petit, lleuger i sec, que sovint està proveït d’un vil·là que facilita la dispersió pel vent.
- Arrels: La planta té un sistema radicular fasciculat que li permet adaptar-se a sòls pobres i pedregosos, típic dels hàbitats mediterranis on creix.
La sempreviva s’adapta bé a condicions de sequera i sòls ben drenats, sent una espècie freqüent en matollars, pendents rocosos i terrenys sorrencs. La seva resistència i adaptabilitat la fan una planta valuosa tant en jardineria com en projectes de restauració ecològica.
Hàbitat
La sempreviva és una planta que es troba principalment a la regió mediterrània, on prospera en una varietat d’hàbitats caracteritzats per condicions climàtiques càlides i seques. Aquesta planta és típica de climes mediterranis, amb estius calents i secs i hiverns suaus i humits, demostrant una gran adaptabilitat a períodes de sequera prolongats.
La sempreviva prefereix sòls ben drenats, sovint pobres en nutrients, i creix bé en terrenys sorrencs, pedregosos o calcaris, que solen ser inhòspits per a altres espècies vegetals. La seva capacitat d’adaptar-se a sòls de baixa fertilitat li permet colonitzar zones difícils. A més, aquesta planta necessita una exposició plena al sol per desenvolupar-se adequadament, ja que és heliòfila i requereix molta llum solar directa per prosperar.
Es troba sovint en matollars mediterranis, formant part de comunitats vegetals com el garric i altres espècies arbustives i herbàcies adaptades a condicions de sequera. També es pot veure en zones de brolla i prats secs. La sempreviva creix des del nivell del mar fins a altituds moderades, sovint fins a uns 800 metres sobre el nivell del mar, però també pot trobar-se a altituds més altes en alguns llocs.
La seva distribució geogràfica s’estén per tota la conca mediterrània, incloent el sud d’Europa, el nord d’Àfrica i parts de l’Orient Mitjà. És una espècie àmpliament distribuïda que es pot trobar tant en àrees costaneres com en regions interiors. Aquest hàbitat variat i la seva notable capacitat d’adaptació fan de la sempreviva una planta robusta i resistent, capaç de sobreviure en condicions ambientals adverses.
Història
Des de l’antiguitat, la sempreviva ha estat apreciada per les seves propietats medicinals i usos ornamentals. Els antics grecs i romans la utilitzaven àmpliament en medicina tradicional per tractar una varietat de malalties.
El seu nom, “sempreviva”, prové de la seva notable capacitat per mantenir-se fresca i vibrant fins i tot després de ser tallada i assecada, una qualitat que ha estat valorada per diverses cultures al llarg del temps.
En algunes cultures mediterrànies, es creia que les flors de sempreviva tenien propietats protectores i es penjaven a les cases per allunyar els mals esperits.
En el Renaixement, l’ús del llentiscle i la seva resina va continuar sent important, sobretot en la medicina tradicional. Els herbolaris recomanaven el màstic per tractar afeccions gastrointestinals, problemes respiratoris i fins i tot per guarir ferides. A més, la resina s’utilitzava com a vernís en la fabricació de mobles i instruments musicals, degut a les seves propietats protectores i el seu agradable aroma.
Etimologia
El nom científic del gènere, Helichrysum, prové del grec “helios” (sol) i “chrysos” (or), reflectint el color brillant de les seves flors. Aquesta associació amb el sol i l’or ha fet que la planta sigui simbòlicament relacionada amb la immortalitat i la persistència.
Usos
Usos medicinals
Els extractes de Helichrysum stoechas s’han utilitzat en la medicina tradicional per tractar refredats, com a tònic per als nervis, per reduir la inflamació i per facilitar la curació de contusions.
Estimula la secreció dels sucs gàstrics i pancreàtics. Té un efecte diürètic, per això es recomana en el tractament d’afeccions renals i vesiculars. Per via externa produeix un efecte cicatritzant i protector dels teixits, i és útil en cas de cremades solars o congelacions. També té activitat antial·lèrgica. S’ha utilitzat en el tractament de la migranya i de mals de cap en general.
Diversos estudis sobre les propietats fitoquímiques i farmacològiques dels components de les seves flors, tiges i fulles han confirmat que té un efecte inhibidor sobre algunes bacteris i virus.
Perfumeria i aromateràpia
Degut a la intensa fragància de les seves fulles i flors, Helichrysum stoechas s’utilitza en perfumeria i aromateràpia com a fixador tant en la seva forma d’oli essencial com en la seva forma d’absolut floral (extracte essencials similar als olis essencials, que s’obté per extracció amb dissolvents). Com altres Helichrysum, té un perfil organolèptic càlid, dolç, amb notes de caramel, fruita, mel, tabac i tonka.
Altres usos
Jardineria sostenible, flor seca
Videos
Curiositats
L’Helichrysum italicum, parent molt propera de la sempreviva té una aroma que recorda molt al curry.
Astrologia
La sempreviva està associada amb el Sol, l’astre que regeix aquesta planta. Aquesta associació es deu al color brillant i daurat de les seves flors, que recorden el Sol i la seva energia vital i renovadora. En astrologia, el Sol representa la vitalitat, la força interior i el poder de la vida, qualitats que es reflecteixen en la natura resistent i duradora de la sempreviva. Per tant, portar o utilitzar sempreviva en rituals durant el diumenge (dia del Sol) es considera especialment potent per aprofitar aquestes energies.
Màgia
Planta de la Immortalitat: Una de les curiositats màgiques més destacades de la sempreviva és la seva associació amb la immortalitat i la durabilitat. Aquesta planta és coneguda per mantenir la seva forma i color durant molt de temps després de ser tallada, fet que li ha donat el sobrenom de “flor eterna”. Es creu que portar sempreviva ajuda a prolongar la vida i mantenir la joventut.
Protecció i Bona Sort: Tradicionalment, es penjava sempreviva a les llars per protegir-les dels mals esperits i la mala sort. També es creia que la planta podia atraure bona sort i prosperitat als habitants de la casa.
Usos en Rituals: En alguns rituals màgics, la sempreviva s’utilitza per a la curació, la protecció i l’atracció de l’amor. Les flors es poden incloure en bossetes d’herbes o en banys rituals per potenciar aquests efectes.
Connexió Espiritual: La sempreviva també s’utilitza en pràctiques espirituals per facilitar la meditació i la connexió amb el pla espiritual. Es diu que les seves propietats aromàtiques poden ajudar a clarificar la ment i a potenciar les capacitats psíquiques.
Conclussió
La sempreviva (Helichrysum stoechas) és una planta amb una rica història cultural, màgica i medicinal que s’estén a través de les terres mediterrànies. Coneguda per la seva capacitat de mantenir-se fresca i vibrant després de ser assecada, la sempreviva ha captivat la imaginació de generacions amb el seu simbolisme de durabilitat i immortalitat.
Bibliografia
Cirujeda Ranzenberger, Alicia y Zaragoza Larios, Carlos. ‘La cara amable de las malas hierbas’. Aragón: CITA (Centro de Investigación y Tecnología Agroalimentaria de Aragón, 2013, p. 158.