La borratja, també coneguda com a borraina o pa i peixet (Borago officinalis). És una planta anual de la família de les boraginàcies que pot arribar a mesurar fins a un metre quan és adulta. Normalment creix en grups, sovint molt nombrosos, encara que també es poden trobar individus aïllats. La seva morfologia no varia gaire durant el seu desenvolupament. La identificació de la borratja és especialment senzilla quan la planta està en floració. Una altra característica útil per a reconèixer la borratja és el sabor, que recorda una mica al cogombre. S’utilitza molt en la cuina tradicional de Navarra i Aragó; Ligúria (Itàlia); Creta (Grècia); Alemanya, sobretot Frankfurt; Polònia; el seu oli essencial té usos cosmètics i medicinals.
Quan és jove, la borratja no presenta tija, les fulles creixen en forma de roseta basal irregular amb un pecíol de 2 a 10 cm; més tard, del centre de la roseta, neix i es desenvolupa la tija, que es ramifica progressivament. Les fulles que creixen al llarg del tija són més petites, i les que es troben a la part superior de la planta tenen els marges irregularment dentats. A diferència de les fulles inferiors, les fulles superiors no tenen pecíol i estan lleugerament abraçades a la tija. La planta està coberta de pèls llargs i resistents, que li donen un aspecte general aspre. Cal tenir en compte que la borratja creix en entorns amb forta pressió humana, el pas freqüent de persones o bestiar i sobretot els desbrossaments freqüents, alteren molt el creixement de la planta. Pel que fa al color, és més viu en les primeres etapes de vida, després es va apagant una mica fins a tornar-se clar i com cendrós.
Les flors de la borratja són l’element més característic d’aquesta planta, i permeten reconèixer la borratja sense error. Les flors creixen agrupades als extrems de la tija, i són de color blau-lila intens. Estan formades per 5 pètals i del seu centre sobresurten les enteres en forma de con de color blau fosc. La tija i la base que sostenen la flor estan cobertes de pèls.
Els sèpals formen una estrella de cinc puntes que sobresurten enmig dels pètals, creant una bonica alternança entre el blau del pètal i el vermellós del sèpal. Existeix una varietat poc comuna de borratja que té la flor blanca i el ressort de color marro. Les llavors són petites, ovalades, estriades i amb una base arrodonida, de color marró unes, de negre altres.
La borraina es pot trobar tant en estat silvestre com en cultius. És una planta originària de la conca mediterrània oriental, però la seva gran capacitat d’adaptació li ha permès estendre’s per tota Europa i el nord d’Àfrica. Pel que fa a l’hàbitat, la borratja prefereix zones assolellades, terres humides, argiloses i limoses. És comú trobar-la de forma silvestre a la vora de carreteres, camins, jardins, prats, runes, escombreres i vessants fins als 1800 metres d’alçada. Es reprodueix ràpidament, dispersant-se pel sòl i tornant a créixer puntualment cada any. El seu ús i cultiu està molt estès per Aragó, tot i que està guanyant cada vegada més espai en els horts de tota Espanya.
Es recomana sembrar-la directament sempre situant les llavors entre 0,5 i 1 cm de profunditat, amb un marc de plantació de 20 x 40 cm. Requereix ambients amb una elevada fertilitat, atès el seu caràcter nitròfil. Per adobar, convé que utilitzem fems (d’alliberació lenta) i no adobs químics (d’alliberació ràpida), ja que així s’evita una sobreacumulació de N a les fulles. Després del primer any de cultiu, és important que deixem espigar una de cada cinc borratges, ja que les llavors produïdes germinaran al llarg de la tardor. Així, tindrem borratges any rere any sense que les haguem de plantar, sempre i quan vetllem perquè les condicions siguin òptimes per la germinació i establiment dels nous individus. En aquest sentit, serà important que, cap al mes d’agost, seguem totalment la vegetació i, si hi ha una gran presència d’espècies perennes, també caldrà llaurar. La germinació comença amb les primeres pluges de setembre i, per tant, convé fer-ho abans de l’arribada d’aquestes pluges. (Font. Eixarcolant)1
La paraula “borratja” prové de l’expressió en àrab vulgar bū ʿaráq (en àrab ʾabū ʿáraq), el significat de la qual és ‘pare de la suor’, ‘diaforètic’, degut a les propietats sudorífiques que té.2 Altres autors opinen que el nom es deu al fet que la planta està coberta de pèls llargs i àsperes, derivant “Borago” del llatí tardà “borus”, un mantell llarg que portaven els pastors, fet de tosca llana d’ovella. Altres autors creuen que el seu nom llatí Borago podria ser una corrupció de cor y ago (porto), degut al seus efectes cordials. Una altra de les moltes interpretacions és que el seu nom deriva del cèltic borach, que significa ‘coratge’, i es creia que infon valor, reconforta el cor, dóna alegria i presència d’ànim als malenconiosos i torna als depressius les ganes de viure.
Les fulles, les flors i l’oli de les llavors.
La borratja s’utilitza àmpliament per calmar la tos i purificar la sang i el fetge. Té propietats diürètiques, sudorífiques, temperants, antiinflamatòries i és efectiva contra el reumatisme i l’artritis. Sovint s’utilitza la borratja per tractar diverses malalties de la pell, per l’inflamació de la pròstata i contra l’estrès. L’oli de les seves llavors està indicat en la prevenció de trastorns cardiovasculars.
Barreja fulles i flors de borratja fresques, fulles de fumària, arrel de xicoira, fulles o arrel de dent de lleó en parts iguals, amb un pes total de 20 g. Deixa el preparat en infusió en 1 tassa d’aigua bullint durant 9 minuts. La proporció és de 1 culleradeta de mescla d’herbes per 1 tassa d’aigua per beure en dejú durant 1 mes.
Diuen que quan alguna cosa no surt com ho esperem s’ha quedat «en aigua de borratges», atribuint a la infusió d’aquesta planta poques o nul·les propietats nutricionals. Però això no és del tot cert. L’aigua de bullir les borratges un autèntic elixir que potencia la força i la vitalitat. Estudis recents demostren que l’aigua de les borratges conté una infinitat de minerals, proteïnes i alta capacitat curativa.3
Ingredients:
Preparació:
L’oli de borratja s’extreu de la pressió de les llavors i és molt ric en àcids grassos insaturats, especialment en a-linolènic, que ha demostrat ser un agent antiinflamatori poderós, molt recomanat per calmar dolors articulars, musculars, i especialment per alleujar el dolor de l’artritis reumatoide.
L’oli de borratja és molt utilitzat també en el climateri i el síndrome premenstrual, en aquests moments el nivell de prostaglandines és molt baix i els mineralocorticoides solen estar alts, l’àcid a-linolènic ajuda a augmentar el nivell de prostaglandines i és un inhibidor de la secreció de mineralocorticoides, això, unit al seu poder antiinflamatori, fa que la borratja equilibri meravellosament els símptomes de la síndrome premenstrual. És un regulador del cicle femení, emenagog i és utilitzat per augmentar la fertilitat femenina. També la lactància, ja que la seva quantitat de nutrients enriqueix moltíssim la llet materna.4
La borratja és àmpliament utilitzada en la cuina per la seva frescor i sabor lleugerament amarg. És comú trobar-la en amanides, sopes i com a acompanyament en diversos plats però les possibilitats són pràcticament il·limitades, ja que es pot incorporar a molts altres plats com a guarnició, farcits o fins i tot com a ingredient principal en receptes creatives.
A continuació en mostrem algunes de les receptes més comunes:
Ingredients:
Preparació:
Ingredients:
Preparació:
Aquesta planta ja era associada pels grecs amb la idea de força i audàcia, els romans situaven la borratja sota el signe de Júpiter.
Es creu que pot augmentar les habilitats psíquiques, donar coratge, protecció, felicitat i pau. També es diu que pot aportar grandesa d’ànima i determinació.
Jorba Camps, Jaume; Viladiu Soler, Mercè. Plantes Medicinals de Montserrat. Lleida: Pagès Editors, 2011, p. 52-53.
Berdocens I Serra, Dr. Josep Lluís. Gran Enciclopèdia de les Plantes Medicinals. Madrid: Tikal Ediciones.
Abella, Ignacio. La Magia de las Plantas. Sabadell: RBA Libros, 2003, p. 193.