Pou de glaç

Abans de l’arribada de les neveres elèctriques, la gent es refredava amb gel. Per això, s’utilitzaven els pous de gel.
Aquesta pràctica es va estendre a l’antiga Xina, Egipte i Grècia, i va trobar terreny fèrtil a Europa durant l’edat mitjana. A Catalunya, la construcció dels pous va iniciar-se al segle XI, convertint-se en una part essencial de la vida quotidiana fins al segle XX.
Aquests pous no només eren llocs d’emmagatzematge de gel, sinó una autèntica resposta a la necessitat de refrigeració. La seva utilitat abraçava des de mantenir aliments frescos fins a la producció de gelats.

Els pous de neu o també anomenats pous de gel, eren testimonis de la capacitat humana per adaptar-se a la naturalesa i aprofitar els recursos disponibles. Construïts en llocs elevats, on la neu s’acumulava durant els mesos d’hivern, aquestes estructures eren excavacions circulars de 8 a 10 metres de diàmetre i més d’un metre de profunditat. El procés de producció era una artesania, amb treballadors prement la neu a l’interior de les excavacions per crear capes compactes de gel.
Un cop ple, el pou es tancava amb una capa de materials com palla per evitar que el gel es fongués. Aquesta tècnica permetia la conservació del gel durant tot l’any, oferint una solució pràctica a la refrigeració en una època en què les tecnologies elèctriques encara no eren una opció.

Catalunya, amb el seu ric llegat històric, alberga alguns dels pous de neu més notables. Entre ells, destaca el Pou de Castellar de n’Hug, amb un diàmetre de 12 metres i una profunditat de 6 metres, situat al parc natural del Montseny.

El pou de neu de Santa Coloma de Queralt és un altre pou important de Catalunya. Es troba a la comarca de la Conca de Barberà i té un diàmetre de 10 metres i una profunditat de 5 metres.

El pou de neu de la Palma de Cervelló és un pou petit, però molt ben conservat. Es troba a la comarca del Baix Llobregat i té un diàmetre de 6 metres i una profunditat de 3 metres.